Candidatures persona més sàvia de Catalunya en l'àmbit de la llengua i literatura:

Antoni Maria Alcover i Sureda

Manacor, 1862 - Palma, 1932. Seminarista a Palma (Mallorca), fou ordenat sacerdot el 1886. Amb la Lletra de convit (1901), féu una invitació pública a col·laborar en un diccionari exhaustiu de la llengua. El Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-1936) serví de mitjà de comunicació entre tots els col·laboradors. La seva tasca com a propagandista culminà amb la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), inspirat per ell. Arran del Congrés féu sojorns d'estudi per ampliar els seus coneixements de lingüística, sobretot a Alemanya. Durant la primera guerra mundial se significà com a germanòfil. Discrepàncies amb els col·legues de l'IEC, feren que se n'allunyés (1918). El 1926, gràcies a una subvenció del Ministeri d'Instrucció Pública, començà, ajudat per Francesc de Borja Moll, la publicació del seu diccionari, que titulà Diccionari català-valencià-balear.

Maria Àngels Anglada

Vic, 1930 - Figueres, 1999. Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i coneixedora del món clàssic, va traduir textos del llatí i del grec al català. Va conrear diversos gèneres com la poesia, la narrativa, la crítica literària i l'assaig literari. Va col·laborar en diverses publicacions periòdiques. De les seves obres, destaquen: “Les Closes”, novel·la guanyadora del premi Josep Pla 1978; “Sandàlies d'escuma”, premi Lletra d'Or 1985; “Columnes d'hores”, recull de tota la seva poesia fins l'any 1990, i, sobretot, “El violí d'Auschwitz”, novel·la elogiada tant per la crítica com pel públic, i “Quadern d'Aram”, a més d'un parell de llibres de relats sobre la mitologia grega adreçats als lectors joves. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Josep Carner

Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970. És conegut com "el príncep dels poetes catalans". Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. Crea un nou estil de periodisme polític. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, ingressa a la carrera diplomàtica. Exerceix càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola es manté fidel a la República i no torna a residir mai més a Catalunya.
El llibre de poemes “Els fruits saborosos” (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner n'és capdavanter. La seva obra poètica evoluciona cap al postsimbolisme, amb llibres com “Auques i ventalls”, “El cor quiet” i “Nabí”. També destaca com a traductor d'autors com Charles Dickens, William Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d'altres. Amb només vint-i-sis anys, el 1910, és proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals.

Víctor Català

L'Escala, 1869-1966. Pseudònim de Caterina Albert i Paradís . De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, fou, des de petita, una gran lectora. Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, essent premiada als Jocs Florals d'Olot pel monòleg “La infanticida” i el poema “El llibre nou”. Com a poeta publicà “El cant dels mesos” (1901) i “El llibre blanc” (1905). Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums “Quatre monòlegs” (1902) i “Teatre inèdit” (1967). Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa. L'any 1902 publicà el primer recull, “Drames rurals”, sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provocà certa polèmica sobre un tipus de literatura massa crua, que s'agreujà quan es descobrí que sota el pseudònim s'amagava una dona. La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes. La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà “Drames rurals” (1902), “Ombrívoles” (1904), “Caires vius” (1907), i la novel·la “Solitud” (1905). El 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la “Un film” (3.000 metres), publicada el 1920, “La mare Balena” (1920), “Marines” (1928) i “Contrallums” (1930). La tercera etapa s'inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb “Vida mòlta” (1950) i “Jubileu” (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalisme rural" o "ruralisme".

Joan Coromines

Barcelona, 1905 - Pineda de Mar, 1997. Lingüista. El seu profund domini del català, del castellà i de l'occità, així com de la romanística, la lingüística indoeuropea i aràbiga, li va permetre erigir-se en un dels principals estudiosos de la lingüística romànica reconegut a tot el món. Les constants de la seva extensa producció són la lexicografia, l'etimologia i l'onomàstica (toponímia i antroponímia). De la seva obra destaquen el “Diccionario etimológico de la lengua castellana”, el “Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”, obra monumental de caràcter històric, crític, comparatiu i, sobretot, etimològic, i l'”Onomasticon Cataloniae”. Va col·laborar en el nomenclàtor de municipis catalans que va adoptar la Generalitat de Catalunya. Va rebre les màximes distincions honorífiques: Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980), Premi d'Honor Jaume I, (1981), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1984), Premio Nacional de las Letras Españolas (1989), Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona (1994) i Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996), entre d'altres.

Salvador Espriu

Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985. És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català. Publica les novel·les “El doctor Rip” (1931) i “Laia” (1932), els llibres de narracions, “Aspectes” (1934), “Ariadna al laberint grotesc” (1935), “Miratge a Citerea” (1935) i “Litizia” i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls “Cementiri de Sinera” (1946), “Les hores i Mrs. Death” (1952), “El caminant i el mur” (1954), “Final del laberint” (1955), “Les cançons d'Ariadna” (1949), “La pell de brau” (1960), “Llibre de Sinera” (1963) i “Setmana Santa” (1971). Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.

Pompeu Fabra

Barcelona, 1868 - Prada de Conflent, 1948. Lingüista i gramàtic. Es va formar durant l'època del Modernisme literari i a l'entorn de L'Avenç, tot i que també va rebre el suport dels Noucentistes, que li ajudarien a l'acceptació social de les seves propostes. Sota aquest segell de L'Avenç va publicar les seves primeres contribucions a la Llengua Catalana, com ara el “Tractat d'ortografia catalana” (1904) o la primera edició de la “Gramàtica de la Llengua Catalana” (1912). Les edicions successives d'aquests llibres i d'altres com les “Normes ortogràfiques” (1a. Ed.: 1913), marcaran les regles del català modern. Però Fabra es convertirà també en un referent per als escriptors catalans, sobretot amb els articles aplegats a “El català literari” (1932). Després de la guerra civil i d'un periple que el porta a París i a Montpeller, s'estableix a Prada de Conflent, on durà a terme els treballs per al llibre que ocuparà la darrera època de la seva vida, la “Gramàtica catalana” (1956), en una edició que va veure la llum gràcies a la cura del seu deixeble Joan Coromines.

Gabriel Ferrater

Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972. Escriptor i lingüista. Autor d'una de les més rellevants obres poètiques de la literatura catalana de postguerra, amb tres únics reculls Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962), Teoria dels cossos (1966), que va aplegar en un volum, i Les dones i els dies (1968) que va suposar el punt i final d'una aventura poètica insòlita en el marc de les lletres catalanes.   L'erotisme franc i el pas del temps són una constant en la seva obra. Els poemes "In memoriam" i "Poema inacabat ", són uns dels testimonis més valuosos de la guerra civil i de les seves conseqüències. Professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona, va començar a escriure una sèrie d'articles de doctrina lingüística a Serra d'Or (1969-72) sota el títol " De causis linguae ", dels quals destaca l'esbós d'una teoria mètrica basada en el component fonològic de la gramàtica generativo-transformacional proposada per Chomsky i Halle. Va traduir al català Der Prozess, de Franz Kafka; Language, de Leonard Bloomfield, i Cartesian linguistics, de Noam Chomsky.

Josep Vicenç Foix

J. V. Foix .Barcelona, 1894-1987. Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va ser un dels primers cinc membres i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Joan Maragall

Barcelona, 1860-1911. Conegut popularment com a poeta, és també autor d'assajos d'interès ideològic, cultural i polític, i de traduccions. D'esperit romàntic i partícep del moviment modernista, la seva teoria de la "paraula viva" en poesia no solament té una significació estètica sinó també humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d'influir-hi. La seva producció poètica compta amb poemes tan difosos com “Cant espiritual”, “El cant de la senyera”, “La vaca cega”, “La sardana”, “Oda a Espanya” i “El comte Arnau”. Destaquen les seves traduccions de Goethe, Novalis, Píndar, Homer i Nietzsche. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909), i gairebé sol entre els intel·lectuals, reacciona amb els articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L'església cremada, insistint en la part de responsabilitat que pertoca a la burgesia catalana. Proclamat Mestre en Gai Saber (1904), fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Ausiàs March

Gandia, finals del segle XIV? - València, 1459. Va ser membre de la petita noblesa valenciana i ha quedat com un dels poetes medievals en llengua catalana més importants del segle XV. Va escriure 128 poemes que van suposar un gran pas en l'evolució de la poesia trobadoresca cap a nous horitzons que acostarien la poesia del segle XV als paràmetres formals i estètics del Renaixement. Es conserven tretze manuscrits dels segles XV i XVI, i al llarg del temps han vist la llum nombroses edicions de la seva poesia. La seva poesia s'ocupa de dos temes cabdals per a l'ésser humà: l'amor i la mort. En el tractament literari de tots dos va arribar a conclusions que, encara avui, als inicis del segle XXI, ens poden sorprendre per la seva contemporaneïtat.

Maria-Mercè Marçal

Barcelona, 1952-1998. Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç , recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini . L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

Joanot Martorell

València, 1413? – 1465?. Cavaller i novel.lista originari de La Safor, va escriure una de les novel·les fonamentals del gènere cavalleresc, el “Tirant lo Blanc”, obra que ha estat reconeguda per crítics, lectors i escriptors de tots els temps. Miguel de Cervantes en fa referència a “El Quixot”: "Por su estilo es éste el mejor libro del mundo.". La seva vida va transcórrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre amb plets per qüestions familiars i d'herències. Martorell va escriure altres textos que no ens han arribat en la seva totalitat, com ara la novel·la Flor de cavalleria i el relat inacabat Guillem de Varoic. El crític Martí de Riquer opina que "on el Tirant lo Blanc esdevé inoblidable i manté uns valors que rep agradosament el lector modern és quan Joanot Martorell, bandejada tota retòrica, fa parlar els seus personatges en un diàleg breu, tallant i familiar."

Francesc de Borja Moll

Ciutadella, 1903 - Palma, 1991. Estudià humanitats, filosofia i teologia, i s'inicià en filologia romànica. Treballà amb Antoni Maria Alcover en el Diccionari català-valencià-balear. Féu enquestes dialectals pels territoris de parla catalana i col·laborà en el Butlletí del Diccionari de la Llengua catalana. Quan morí Alcover, arribà a una entesa amb l'Institut d'Estudis Catalans, i continuà amb un criteri més rigorós el Butlletí i el Diccionari, que enllestí el 1964. Col·laborà en el Butlletí de Dialectologia Catalana de Barcelona. El 1934 fundà la biblioteca «Les Illes d'Or», inici de l'Editorial Moll. Aconseguí la fundació de l'Obra Cultural Balear. Publicà gramàtiques normatives i llibres, com “Un home de combat” (Alcover). Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i vicerector de l'Estudi General Lul·lià. Rebé el premi de Filologia de l'IEC, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1971) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983).

Jesus Moncada

Mequinensa, 1941 - Barcelona, 2005. Narrador i traductor. En la seva obra recrea, a cavall entre el realisme i la fantasia, el passat mític de l'antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-. Autor dels llibres de contes, Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) i de les novel·les, Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997). Entre els guardons que ha merescut la seva obra hi ha el premi Joan Crexells, el premi Nacional de la Crítica, el premi Ciutat de Barcelona, el de la Crítica Serra d'Or. Va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans a la qualitat del conjunt de la seva obra (2001) i la Creu de Sant Jordi (2001). Les seves obres han estat traduïdes a una dotzena de llengües. El mateix autor va traduir un nombre considerable d'obres del castellà, del francès i de l'anglès.

Narcís Oller i Moragas

Valls, 1846 - Barcelona, 1930. Primer gran novel·lista català de la Renaixença, és considerat com el creador de la novel·la catalana moderna. Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista gràcies a obres com “La papallona” (1882), “L'Escanyapobres” (1884), “Vilaniu” (1885), “La febre d'or” (1890-1892), “La bogeria” (1899) o “Pilar Prim” (1906). De formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. Va aconseguir, no obstant, un estil propi, que el mateix Zola en una carta-pròleg a la traducció francesa de “La papallona” va especificar. Narcís Oller va incorporar temes i una visió del món inèdits en la literatura catalana vuitcentista.

Manuel de Pedrolo

L'Aranyó, 1918 - Barcelona 1990. Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. Ës un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Conreà tots els gèneres literaris i col·laborara amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassa el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert . La novel·la Mecanoscrit del segon origen és una de les més llegides durant la dècada dels setanta. La censura de la Dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla . Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.

Josep Pla

Palafrugell, 1897 - Mas Pla de Llofriu, 1981. És l'escriptor català més llegit i més popular de totes les èpoques. La seva obra completa, que ell mateix comença el 1956, es reprèn d'una manera definitiva el 1965. Abasta més de 45 volums, aproximadament unes vint mil pàgines de prosa. Els seus models literaris són Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica parteix de Leopardi, Voltaire i Montaigne. Comparat amb el del Noucentisme, el seu estil representa, a partir de “Coses vistes” (1925), una novetat per la seva naturalitat i l'aportació que fa d'aproximar la literatura a un públic ampli. La seva obra s'ha convertit en una valuosa memòria, entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans. L'any 1969 rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Obté quatre vegades el Premi Crítica Serra d'Or i, dos anys abans de la seva mort, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Medalla d'Or.

Josep Sebastià Pons

Illa, Rosselló, 1886-1962. Poeta, narrador i autor dramàtic. La lectura de Verdaguer fa que consideri possible el mite de la llengua d'infantesa, el rossellonès, que sempre intentarà de tornar a la categoria de llengua literària. Llibres com el recull de poemes “Cantilena” (1937) o la narració “Llibre de les set sivelles” (1956) el situen com el millor escriptor nordcatalà de la seva generació. D'ell han begut nombrosos poetes posteriors i la seva obra va ser elogiada per figures de la literatura catalana com Josep Pla o Tomàs Garcés. Després de la seva mort, cap a la dècada dels 80, la seva obra va ser reivindicada pels poetes més joves i es van editar les seves Obres completes, que van donar finalment notícia de la magnitud de la seva escriptura.

Carles Riba

Barcelona, 1893-1959. Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seva producció lírica compta, entre d'altres, amb el “Primer llibre d'Estances” (1919), el “Segon llibre d'Estances” (1930), “Tres suites” (1937), “Elegies de Bierville” (1943), “Salvatge cor” i “Esbós de tres oratoris” (1953). Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès, i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres. Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.

Mercè Rodoreda

Barcelona, 1908 - Girona, 1983. És la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, “La plaça del Diamant” (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'”Aloma” (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb “Vint-i-dos contes” (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb “El carrer de les Camèlies” (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la “Mirall trencat” (1974) i, entre d'altres, encara publica “Viatges i flors” i “Quanta, quanta guerra...,” el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.

Montserrat Roig

Barcelona 1946-1991. Llicenciada en Filosofia i Lletres. Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d'escriptors de generacions precedents. El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions “Molta roba i poc sabó”. La seva segona novel·la, “El temps de les cireres” reprèn el fil d'alguns dels personatges de la primera. “Ramona, adéu”, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre “Els catalans als camps nazis”, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Publica “L'agulla daurada”, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i, del 1989 al 1990, va ser vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya.

Joan Salvat-Papasseit

Barcelona, 1894-1924. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, de manifestos i d'altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per l'inconformisme, l'idealisme i l'ombra d'una mort precoç. Els seus poemes, que tenen influències avantguardistes però també tradicionals, evolucionen des de “Poemes en ondes hertzianes” (1919) passant per “La gesta dels estels” (1922) i culminant amb l'entusiasme vital del poeta a “El poema de la rosa als llavis” (1923). Mor de tuberculosi el 1924. La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

Màrius Torres

Lleida, 1910, Sant Quirze Safaja, 1942. Poeta. Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona. Va contreure la tuberculosi als 25 anys i va passar la resta de la vida en un sanatori. Va escriure durant el període de la guerra civil i la immediata postguerra i hi ha subjacent en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia del poeta i el patiment col.lectiu de la pàtria vençuda. Va restar inèdit fins que Joan Sales va publicar a Mèxic, el 1947, el recull “Poesies”, obra que va influir notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra.

Jacint Verdaguer i Santaló

Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902. És l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l'època. Internat al seminari de Vic, on cursa la carrera eclesiàstica, es familiaritza amb la retòrica i els clàssics i s'inicia en l'escriptura poètica.
Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, “L'Atlàntida” i “Canigó”, i els reculls poètics “Idil·lis i cants místics”, “Pàtria”, “Montserrat”, “Flors del Calvari” i “Aires del Montseny”. En prosa publica “Excursions i viatges”, “Dietari d'un pelegrí a Terra Santa”, un aplec de Rondalles i el recull d'articles publicats a la premsa “En defensa pròpia”. És proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.