Candidatures persona més sàvia de Catalunya en l'àmbit de les humanitats:

Bonaventura Carles Aribau i Farriols

Barcelona 1798-1862. Fou un escriptor i economista. Fundador de la Societat Filosòfica, va publicar Ensayos poéticos (1817). Adherit a la revolució liberal, va col·laborar en el Diario Constitucional. Secretari de la Diputació de Lleida, membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i cofundador i redactor d'El Europeo (1823). Liberal il·lustrat, Aribau començà practicant una mena d'enciclopedisme que propugnava l'utilitarisme, el millorament moral i material de l'home, el progrés científic, etc, i que ben aviat canalitzà cap a l'economia sense desinteressar-se mai de l'evolució tècnica general. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir Walter Scott i Alesandro Manzoni. També divulgà les idees estètiques de Friedrich von Schiller i propulsà la fundació d'"El Vapor". Resident a Madrid des de 1826, va treballar a El Corresponsal, fundat per Gaspar Remisa el 1839, a La Nación i a La España. Amb Rivadeneyra, va fundar la Biblioteca de Autores Españoles, per a la qual preparà (1846) l'edició de les poesies i novel·les de Cervantes, l'obra dels Moratín i les novel·les anteriors al Quixot. Els pròlegs que redactà per a les dues darreres són plens de records o de punts de vista força interessants. Fou nomenat director general del Tresor (1847), de la Junta de Duanes i Aranzels (1850), de Cases de Moneda, Mines i Propietats de l'Estat (1852) i secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni (1857). Es considerat com l'iniciador de la Renaixença, en publicar l'Oda a la Pàtria el 1833. El poema era un cant d'enyor a la terra de naixement escrita al seu patró el banquer Gaspar de Remisa (els dos residien a Madrid).

Jaume Balmes Urpía

Vic , 1810 - Barcelona , 1848 .   Filòsof i teòleg . És un del personatges més coneguts de Catalunya , a quasi totes les poblacions hi ha un carrer que porta el seu nom, però les seves obres i aportacions són més desconegudes ara que a la seva època. Estudià al Seminari de Vic i es va doctorar en teologia a la Universitat de Cervera . Es va instal·lar a Barcelona on publicà “Consideracions polítiques sobre la situació” amb gran èxit. Viatjà per Anglaterra i França . L'any 1845 es trasllada a Madrid on funda el diari El Pensamiento de la Nación.

Miquel Batllori i Munné

Barcelona, 1909 - Sant Cugat del Vallès, 2003. Teòleg i historiador. Llicenciat en Història, en Dret, en Filosofia i en Teologia. La seva obra, escrita en diverses llengües, supera els dos-cents títols, i se centra en Ramon Llull i el lul.lisme a Europa, Arnau de Vilanova, l'Humanisme i el Renaixement, la cultura dels jesuïtes al segle XVIII i altres moments rellevants de la cultura europea. Ha destacat en l'estudi de la família valenciana dels Borja, entre els membres de la qual hi ha polítics, papes i sants. Els seus estudis assagístics han contribuït a assenyalar nous camins d'investigació. La seva obra historiogràfica i la seva personalitat han estat distingides amb els guardons més importants, entre els quals figuren la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, categoria d'or.

Francesca Bonnemaison i Farriols

Barcelona, 1872-1949. Casada amb Narcís Verdaguer i Callís va accedir als cercles de la intel·lectualitat i la política barcelonines. Francesca Bonnemaison va ser una dona emprenedora, que va saber utilitzar la seva posició social i els seus grans dots per a la diplomàcia per aconseguir els seus propòsits. Així, pren la iniciativa de proposar la creació d'una biblioteca per a dones, amb la idea de millorar el nivell cultural de la dona treballadora. Era l'any 1909. L'èxit del projecte va provocar que un any més tard es fundés l'Institut de Cultura, espai que començà oferint conferències i classes sobre temes tan diversos com ara feminisme, taquigrafia, costura, delineació o educació física. La Biblioteca Popular de la Dona i l'Institut de Cultura s'acaben bruscament amb la Guerra Civil.

Pere Bosch i Gimpera

Barcelona 1891 - Mèxic 1974 . Va ser un arqueòleg i prehistoriador i una de les personalitats científiques catalanes més conegudes internacionalment. Les seves primeres publicacions van ser sobre la civilització cretomicènica ( 1912 ) i sobre l'origen de la tragèdia grega ( 1913 ). També va traduir Homer . L'any 1915 va ser nomenat director del servei d'excavacions de l' Institut d'Estudis Catalans . El 1919 publicà “Prehistòria catalana”. Ja des d'aquella època primerenca es mostra decididament partidari de l'ús de la llengua catalana en les publicacions científiques. Amb l'obra Etnografía de la Península Ibèrica ( 1932 ) desenvolupa tesis innovadores que li donarien renom. A partir de 1933 és nomenat rector de la Universitat de Barcelona . Implicat en la política de la Generalitat republicana ocupà el càrrec de Conseller de Justícia sota la presidència de Lluís Companys . Després de la guerra civil hagué d'exiliar-se a Mèxic i posteriorment va ser sotmès a una campanya de desprestigi a la Universitat de Barcelona . El 1945 va publicar a Mèxic “La formación de los pueblos de España”.

Francesc Eiximenis

Girona 1328 - 1332 Perpinyà 1409.   Fou un frare franciscà que escriu literatura, per tal de divulgar de manera senzilla els principis fonamentals de la religió i la filosofia. Pel que fa a la teologia, la seva obra més important és “Lo crestià”, amb la qual Eiximenis pretenia estimular l'estudi de la teologia entre els laics. Dins de la seva obra filosòfica trobem “Regiment de la cosa pública” (és a dir, de la república), un llibre que Eiximenis va oferir als Jurats de València quan va arribar a aquesta ciutat. En el llibre repassa les principals teories conegudes, com Plató, "Tul·lí" o Agustí d'Hipona   pel que fa al regiment d'una ciutat i una república. També atén a les escriptures i molt especialment a l'exemple del romans i al que d'ells sap Eiximenis a través de la lectura de Valeri Màxim (Valerius Maximus), a qui cita molt a sovint.

Josep Ferrater Mora

Barcelona, 1912 – 1991. Filòsof i assagista. Es va exiliar el 1939, quan ja havia publicat el seu primer llibre “Cóctel de verdad” (1935). Arran de l'exili va viure a diversos països, França, Xile, Cuba i EUA. El 1949 el trobem com a professor de filosofia a Pennsilvània. Al llibre “Una mica de tot” (1961) va aplegar els escrits fets a l'exili, a revistes com Germanor, Recull Literari o a la Revista de Catalunya. Un dels seus treballs més importants va ser el “Diccionario de Filosofia”, publicat a Mèxic el 1941. Va crear el corrent filosòfic de l'integracionisme, amb el qual volia integrar els sistemes oposats.   de pensament. També destaca entre la seva producció “El llibre del sentit” (1948), “Reflexions sobre Catalunya” (1955) o “La filosofia en el món d'avui” (1965). Com a literat va escriure novel·la i narració, amb obres com “Voltaire en Nueva York” (1985) o “El joc de la veritat” (1988). Aquest mateix any de 1988 va publicar la seva correspondència amb Joan Oliver titulat “Joc de cartes. Epistolari 1948-1984”.

Joaquim Folch i Torres

Barcelona, 1886 - Badalona, 1963. Deixeble de J. Puig i Cadafalch als Estudis Universitaris Catalans. Dirigí la pàgina artística de La Veu de Catalunya. Féu servir el pseudònim Flama. Fou bibliotecari de la Junta de Museus, conservador del Departament d'Art Medieval dels museus barcelonins i director d'aquests. Col·laborà decisivament en el rescat de pintures murals romàniques catalanes. Assessor artístic de Francesc Cambó i D. Mateu inaugurà el Museu d'Art de Catalunya. Durant la Guerra Civil tingué una intervenció important en el salvament del patrimoni artístic. Fou membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i professor a l'Escola Superior dels Bells Oficis i als Estudis Universitaris Catalans. Dirigí Vell i Nou i la Gaseta de les Arts, impulsà el Butlletí dels Museus i col·laborà a la Revista de Catalunya, La Vanguardia i Destino. Director de l'obra “L'art català”, és autor d'un Resum de la història general de l'art.

Carme Karr   i Alfonsetti

Barcelona 1865-1943. És una de les personalitats literàries més importants de principi de segle XX. La seva obra abasta gèneres diversos (conte infantil, teatre, novel·la o assaig), però destaca especialment en el camp del periodisme i l'acció cultural. Crea i dirigeix la revista Feminal, destinada a un públic femení a qui informa de tot tipus de creació realitzada per les dones. La revista serà una eina de visibilització i culturització de la dona en el seu moment i és avui un document cabdal per conèixer aquella època. Vida i obra de Karr estan marcades pel compromís feminista. En el marc del reformisme burgès, Karr promou un canvi en els rols de gènere que iguali els desequilibris en educació i cultura. La literatura, el periodisme, les conferències, els cursos i l'associacionisme són les diferents eines amb les quals basteix aquest projecte. Va ser impulsora i presidenta tant del Comitè Femení Pacifista de Catalunya, organització antibel·licista creada el 1915, com d'Acció Femenina (1921) i de la Llar (1913), primera residència per a una ampliació d'estudis de professores i estudiantes i Escola de la Dona.

Ramon Llull

Ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316. Fou un rellevant escriptor, filòsof, poeta i teòleg. Considerat el primer gran escriptor en català amb trets balears, encara que més be els seus escrits son en llengua neollatina molt pròxima a les característiques del mateix i a la normalització lingüística que inspirà per a la Cancelleria Reial, així com el creador del primer català literari arcaic. També va escriure en àrab, occità, i llatí. Llull donà molta importància al llenguatge i a l'ordre discursiu. Els noms reals i les definicions d'un subjecte allunyen l'enteniment de l'error. Els noms relatius permeten la identificació d'uns noms relatius amb els altres. En definitiva, els noms tenen un caràcter psicològic, s'enllacen amb l'enteniment i la voluntat. Busca un llenguatge universal que pugui esdevenir mètode, basat en un càlcul que permeti dirigir les disputes i arribar a assolir la veritat. A nivell teològic, considera que l'home pot utilitzar l'enteniment. La teologia és en realitat un doble procediment: el d'ajudar a l'home en la seva tendència natural vers Déu i el de possibilitar viure una experiència mística. No obstant, reconeix els principis i misteris de la Revelació com a postulats metodològics, sense els quals no es podria viure. Ramon Llull va escriure més de 400 obres de les quals se'n conserven 256 títols, i se li n'han atribuït bastants més al llarg dels anys. La idea que més va perseguir va ser la de la unió de la humanitat en una religió i uns interessos comuns, tal com va deixar escrit al “Llibre del gentil i els tres savis”. D'entre les seves obres es podrien destacar moltes: “Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289)”, “l'Art breu” (1308) o els poemes, com ara “Desconhort” (1295) i el “Cant de Ramon” (1300), els únics que es conserven.

Joan Margarit i Pau

Girona, 1422 - Roma, 1484. Bisbe de Girona, cardenal i un dels més importants representants de l'humanisme llatí a Catalunya. El 1449 fou nomenat procurador del rei de Nàpols al Vaticà i el 3 de gener de l'any següent fou admès com a clergue a la Cambra Apostòlica. Va romandre al Vaticà cinc anys i tant va actuar com a ambaixador del Papa Nicolau V i del rei Alfons com va fer d'intermediari entre l'un i l'altre. El 1453 fou nomenat bisbe d'Elna, fet que el va obligar a tornar a Catalunya i li va permetre començar-hi la seva carrera política oficial com a membre del braç eclesiàstic a les Corts de Barcelona de 1454 a 1458. El 1462 fou nomenat Bisbe de Girona, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. Margarit és un producte típic de la convivència italocatalana de l'època humanista. Des de la seva primera visita a Itàlia s'interessà per col·leccionar manuscrits, per a l'educació i la història. Reuní una gran biblioteca, malauradament dispersa arran de la seva mort. Intentà, sense èxit, de fundar un estudi general a Girona. Escrivia normalment en llatí: deixà un Templum Domini , tractat sobre les relacions entre l'Església i l'estat, Corona Regum, dirigida per Ferran el Catòlic —una mena d'espill de prínceps—, una breu història dels orígens dels reis gots i hispànics, i una prehistòria de la Península Ibèrica: Paralipomenon Hispaniae libri decem , que inclou des dels orígens fins al cèsar August, en la qual hom pot notar una refinada crítica dels historiadors locals i una calculada utilització de les noves edicions de texts clàssics. Deixà també altres obres, que s'han perdut.

Marta Mata Garriga

Barcelona, 1926-2006. Pedagoga. Autora de llibres d'exercicis i de didàctica de la lectura i l'escriptura, contes infantils i nombrosos articles de pedagogia i de política educativa. Es forma a l'escola Pere Vila i a l'Institut-Escola de la Generalitat. Fundadora del moviment de renovació pedagògica Rosa Sensat, el record de la II República i els seus valors laics i ciutadans l'acompanyen tota la vida. El 1944 inicia la seva tasca pedagògica, com a mestra, a Saifores (Baix Penedès), a la casa pairal dels Mata. Amb el pas del temps, Cal Matas es converteix en un casal per a mestres per a la didàctica de l'estudi de comarques. Llicenciada en Pedagogia, el 1964 visita el kibbutz Dvir d'Israel i d'aquesta experiència neix la seva vocació política. L'any següent funda, amb altres mestres, l'Escola de Mestres Rosa Sensat, pionera de la formació activa dels mestres, on realitza un treball de coordinació. En els darrers temps del franquisme ingressa al Moviment Socialista de Catalunya i més tard al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), dins del qual, el 1977, és diputada al Congrés de Madrid i el 1980 i el 1984 diputada al Parlament de Catalunya. Posteriorment, esdevé regidora de l'Ajuntament de Barcelona (1990-1995), des d'on impulsa el moviment Ciutats Educadores. També és diputada d'Educació a la Diputació de Barcelona (1987-1991), membre del Consell Escolar de Catalunya com a representant de la Federació de Municipis (1987-1995) i senadora per Barcelona (1993-1996). Paral·lelament i des de la seva creació el 1986, és vicepresidenta del Consell Escolar de l'Estat, organisme que presideix des de l'any 2004 fins a la seva mort. Entre les diverses distincions rebudes, destaquen la medalla d'Alfonso X el Sabio (1990), la medalla d'Or de Barcelona al Mèrit Científic (1997), la Creu de Sant Jordi (1997) o el doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1999). L'any 2000 i en representació de l'Escola de Mestres Rosa Sensat, recull el XXè Premi per la Pau.

Apel.les Mestres

Barcelona, 1854-1936. Escriptor, dibuixant i músic. Com a escriptor va conrear diversos gèneres: poesia, teatre, prosa, que sovint fusionava en la seva obra, que il.lustrava amb dibuixos propis, amb els quals va assolir el reconeixement de crítica i públic. Concebia el llibre com a objecte d'art global. En aquest sentit “Vobiscum” i “Liliana” són obres mestres del modernisme bibliòfil. Moltes de les seves peces líriques i dramàtiques van ser musicades per Enric Granados, Amadeu Vives, Enric Morera, Josep Rodoreda, etc. També va conrear la composició musical, sovint amb lletra pròpia que va popularitzar, especialment, Emili Vendrell i Conxita Badia. Entre els guardons que va obtenir destaca el de mestre en gai saber (1908), la Creu de la Legió d'Honor del govern francès (1920) i la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona (1935).

Bernat Metge

Barcelona 1340/1346 - 1413. Bernat Metge és considerat un dels millors prosistes catalans, introductor de l'estil renaixentista a la literatura catalana , amb una fina intel·ligència, i una gran sornegueria. Va treballar a la Cancelleria Reial essent pronotari de la reina Elionor de Sicília (esposa de Pere III el Cerimoniós) i més tard fou home de confiança de Joan I. Les seves primeres obres foren “Llibre de Fortuna e Prudència” ( 1381 ), “Sermó humorístic i paròdic” i la traducció del llibre segon del poema llatí “De vetula”, d' Ovidi . La seva obra mestra fou “Lo somni”, redactat el 1399 a la presó, on se li apareix Joan I al purgatori, vingut expressament per dir-li que seria rehabilitat pel seu germà Martí l'Humà, cosa que juntament amb d'altres passatges elogiosos pel rei i per membres de la seva família fa pensar que la intenció principal de l'obra és la recuperació del favor reial, cosa que aconseguí. En la descripció dels inferns segueix força la descripció que n'havia fet Dante i mostra la preocupació pel Cisma d'Occident, ja que afirma que cap dels reis de la cristiandat des de l'inici del cisma ha entrat al cel per la seva responsabilitat en aquest, cosa que afecta a Pere el Cerimoniós i Joan I, que s'estan al purgatori fins que el cisma s'acabi.

Manuel Milà i Fontanals

Vilafranca del Penedès 1818 - Barcelona 1884. Filòleg, erudit i escriptor. Se'l considera un dels impulsors de la Renaixença, gràcies als seus esforços en la restauració dels Jocs Florals. Es va llicenciar en Dret als Estudis Generals de Barcelona. Entre 1838 i 1844 va estudiar a Paris directament sobre els manuscrits la poesia provençal. A partir de 1845 retornà a Catalunya. Es va doctorar en Filosofia i Lletres i un any després guanyava la càtedra de Literatura a la Universitat de Barcelona. Fou membre de l'avui anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1858). Cal remarcar la seva activitat com a historiador de la literatura medieval catalana i la seva intervenció, a les darreries del segle XIX, en les polèmiques sobre la unificació de l'ortografia. Propos, l'any 1861, la divisió dialectal de català en dos grans blocs: l'oriental i l'occidental.

Juliana Morell

Barcelona 1594 - Avinyó 1653. És l'única dona retratada al paranimf de la Universitat de Barcelona, dissenyat per Elies Rogent. Amb només set anys ja sabia llegir i escriure llatí, grec i hebreu. Als dotze, dominava a més l'àrab, el sirià, l'italià, el francès i l'espanyol. Als disset, parlava, llegia i escrivia en catorze idiomes. Als 8 anys va a Lió on estudià dialèctica, ètica i música i als dotze anys presenta públicament un treball universitari sobre dialèctica i ètica, pel qual obtingué la màxima puntuació. Més tard es traslladà a Avinyó, on va estudiar filosofia, física, dret civil i canònic. El 1608 obtingué el grau de doctora en dret. L'any següent entrà al convent de les dominiques de Santa Pràxedes d'Avinyó. Durant la seva llarga vida monacal va traduir al francès “Vita spiritualis” de sant Vicent Ferrer, amb comentaris i notes, i també la regla de Sant Agustí. És també autora d'uns Exercicis spirituels sur l'éternité, diversos poemes en llatí i francès i una història del convent de Santa Pràxedes i de les reformes arquitectòniques que s'hi havia fet, que conté biografies d'algunes monges de la comunitat.

Ramon Muntaner  

Peralada , 1265 - Eivissa 1336 . Fou un militar i escriptor català. Va escriure la Crònica, que comprèn des de la concepció de Jaume I el Conqueridor (1207) fins la coronació d'Alfons IV d'Aragó (1328). Muntaner va escriure la seva Crònica en poc més de tres anys. Està escrita en primera persona, utilitzant un estil senzill, sense massa retòrica. Gràcies a la seva condició de soldat, Muntaner va presenciar alguns dels fets que relata, una cosa inusual en altres cronistes. Carregada de dades històriques, la Crònica de Ramon Muntaner s'ha convertit en un element imprescindible per a analitzar aquest període de la historia de la Corona d'Aragó.

Abat Oliba

Besalú 971 – Sant Miquel de Cuixà, 1046. Abat, bisbe, comte de Berga i Ripoll. Va ser una de les figures amb més influència i rellevància del seu temps, en la cultura catalana i un gran impulsor de l'Art romànic. Va ser un excel·lent llatinista i va deixar escrita una Memòria als seus successors en la qual els donava consells per al govern dels monestirs. En el decenni 1025 - 1035 , l'Abat Oliba fundà el monestir de Montserrat . El va annexionar a Ripoll i va enviar a Montserrat monjos de Ripoll. Va dirigir les obres de la basílica de Santa Maria de Ripoll , considerada com una de les joies del romànic i consagrada l'any 1032 . Va impulsar el moviment de La pau i treva de Déu , vers el 1022 i el 1027 . L'acord d'aquest Tractat amb altres bisbes i nobles va tenir lloc a Toluges ( Rosselló ) i es deia que tots, nobles, cavallers, pagesos i monjos, estaven d'acord a fer que alguns dies cada any fossin dies de Pau, dies en què ningú no es podia barallar amb ningú i en què els fugitius podien refugiar-se a les esglésies i llocs sagrats, segurs de ser protegits i respectats.

Eugeni d'Ors i   Rovira

Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú (Garraf), 1954. Doctor en dret i en filosofia i lletres. Col·laborà a La Renaixença, El Poble Català i altres publicacions. Emprà els pseudònims Octavi de Romeu i Xènius. Des del 1906 escriví el Glossari a La Veu de Catalunya, des d'on estengué la doctrina estètica que anomenà Noucentisme. El 1911 publicà les “Glosses de quaresma” i “La ben plantada”. Fou director del Seminari de Filosofia creat per la Secció de Ciències de l'IEC el 1914. Dirigí l'Escola de Bibliotecàries. Fou director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat des del 1917, però dimití el 1920 per discrepàncies amb el president, J. Puig i Cadafalch. Cessà també en els seus càrrecs a l'IEC. Deixà de publicar el Glosssari a La Veu i continuà a El Día Gráfico. Començà a col·laborar en castellà a Las Noticias, i el 1923 s'establí a Madrid.

Francesc Pujols i Morgades

Barcelona, 1882 - Martorell, 1962. Fou un escriptor i filòsof català. Participa als Jocs Florals de Barcelona de 1902, on guanya la Flor Natural amb el poema ‘Idil·li'. El 1904 publica ‘El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols', amb pròleg de Maragall, que veia en Pujols un representant de “la paraula viva”. L'any 1918, Francesc Pujols publica el Concepte General de la Ciència Catalana , on estableix l'existència d'un corrent filosòfic autòcton, iniciat per Ramon Llull i continuat per Ramon Sibiuda; en aquesta obra hi figura la seva cèlebre profecia segons la qual els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat. Francesc Pujols basteix un sistema filosòfic anomenat primerament Sumpèctica o Ciència del Concret, més tard Hiparxiologia o Ciència de l'Existència, i finalment Pantologia o Ciència del Tot. L'any 1931, l'escriptor Josep Pla va dedicar un llibre al seu pensament titulat El sistema de Francesc Pujols. Manual d'Hiparxiologia . Pujols es distingeix com un dels primers defensors de l'aleshores controvertit arquitecte Antoni Gaudí , a qui consagra el llibre La visió artística i religiosa d'en Gaudí

Baldiri   Reixac i Carbó

Bell-lloc d'Aro, 1703 - Ollers, 1781. Pedagog, prevere i rector de Sant Martí d'Ollers de 1730 a 1781. Deixà inèdit un Llibre de diferents notes del que ha passat en aquesta rectoria. El 1749 publicà les “Instruccions per l'ensenyança de minyons”, primera manifestació a Catalunya de les repercussions dels nous sistemes pedagògics de Port Royal. Segueix el “Traité des études”, de Charles Rollin (1724), però adaptat, gràcies a la seva experiència personal, a la mentalitat dels nens de les escoles primàries de Catalunya. Conseqüent amb el mètode que defensava que l'educació havia de començar en la llengua materna i no en llatí, és escrita en català i molts passatges constitueixen una fervorosa defensa d'aquesta llengua. Al final inclou, tanmateix, un diccionari castellà-català per facilitar l'aprenentatge del castellà, que considera la més útil de les llengües estrangeres. L'obra tingué una gran popularitat. Se'n feren com a mínim set edicions catalanes (sis a Girona i una a Barcelona), però hom no ha pogut comprovar l'afirmació de Torres Amat que hi hagués també una edició francesa i una de castellana, ni una altra de llatina. El 1923 l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana en féu una nova edició.

Jordi Rubió i Balaguer

Barcelona, 1887 – 1982. Va ser director de la Biblioteca de Catalunya des de la seva fundació, el 1914, per la Mancomunitat, i va organitzar la xarxa de Biblioteques Populars fundada un any després. Durant la guerra civil espanyola va traslladar el fons de la Biblioteca del Palau de la Generalitat a l'antic Hospital de la Santa Creu, amb la qual cosa va aconseguir salvar el tresor bibliogràfic i també va dirigir el servei de biblioteques del front. Va ser professor de literatura catalana, bibliologia i biblioteconomia a l'Escola de Bibliotecàries, als Estudis Universitaris Catalans i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de tractats i manuals per a la catalogació de biblioteques i de nombrosos treballs d'investigació sobre temes d'historiografia i de sistematització de l'estudi de la literatura catalana. Va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1969) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980). Va ser membre fundador de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Ramon Sibiuda

? - Tolosa, 1436. Fou un filòsof català. Fou mestre en arts, medicina i teologia, i es llicencià en dret canònic. Se'n coneix una única obra, Scientia libri creaturarum siue libri naturae et scientia de homine , que començà a escriure el 1434 i acabà el febrer de 1436, dos mesos abans de morir. L'obra fou llegida per Pico della Mirandola, Pascal en va extreure alguna de les seves idees i Montaigne, a més de traduïr-la al francès, va fer-ne una apologia ( Apologie de Raimond Sebond ) que constitueix un dels seus Essais (Assaigs) més extensos, i que donà immortalitat i fama a Sibiuda. L'obra havia ja estat profusament editada, i també traduïda, abans de l'edició de la traducció francesa de Montaigne. Si bé Sibiuda mostra una clara influència lul·lista, en la seva obra s'aparta de l'Art de Ramon Llull, que intenta fondre els coneixements d'índole natural i sobrenatural, i retorna a la tradició agustiniana. Així, dins d'aquesta darrera línia de pensament, les seves fonts i influències provenen d'Anselm de Canterbury, Bernat de Claravall, Bonaventura, Hug i Ricard de Sant Víctor. La seva originalitat rau en el seu antropocentrisme. Tot i ser discutible si era, pròpiament, un humanista (el seu llatí no massa acurat l'aparta formalment de l'arquetip de l'humanista italià), la seva obra dóna resposta a les inquietuds dels humanistes del seu temps, establint un pont de diàleg entre l'especulació medieval i les noves tendències espirituals centrades en el desig de l'home de conèixer-se a sí mateix.

Jaume Vicens i Vives

Girona, 1910 - Lió, 1960. Doctor en filosofia i lletres. Fou catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona. Fortament influenciat per l'escola dels Annales, proclamà la importància dels fets econòmics i l'eficàcia del mètode estadístic. L'exigència d'actualització fou refusada a Espanya, però Vives dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra (“Aproximación a la història de España”) i en realitzacions col·lectives, com els “Estudios de Historia Moderna” o les “Biografies Catalanes”. Es preocupà pels estudis d'història contemporània de Catalunya, convençut que contribuirien a plantejar de manera més realista una política de recobrament de Catalunya. Testimoni d'aquesta preocupació són obres com “Els catalans en el segle XIX”. Escriví articles a Destino. Morí deixant darrere seu un estímul que transformà la historiografia catalana.

Joan Lluís Vives i March

València 1492 - Bruges 1549 . El seu pensament és un dels màxims exponents de l'humanisme renaixentista. Va tractar de rescatar el pensament d'Aristòtil de les interpretacions escolàstiques medievals. Va sustentar una ètica inspirada en Plató i els estoics. Vives va ser un home eclèctic i universalista, que va avançar idees innovadores en múltiples matèries filosòfiques, teològiques, pedagògiques i polítiques i va proposar accions en favor de la pau internacional, la unitat dels europeus i l'atenció als pobres. Entre les seves abundants obres destaquen els tractats Sobre l'ànima i la vida (1538) i Sobre la vertadera. Va mantenir amistat intel·lectual amb Tomás Moro, que el va recomanar com a professor a la universitat d'Oxford.