Candidatures persona més sàvia de Catalunya en l'àmbit de les ciències i la tecnologia:

Dolors Aleu i Riera

Barcelona, 1857 – 1913. Acaba el batxillerat el mes de juliol del 1874 i el setembre del mateix any ingressa a la Facultat de Medicina. Finalitza els estudis el 1879 però no té permís per fer l'examen de llicenciatura fins al 4 d'abril del 1882. S'examina el 19 de juny d'aquell any. Aprova amb excel·lent i es converteix en la primera dona llicenciada de l'Estat espanyol. Es doctora a Madrid al final del setembre del 1882. Publica la tesi doctoral titulada “De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer” (1883). S'especialitza en ginecologia i medicina infantil. La doctora Aleu i Riera portà una vida professional molt activa durant 25 anys. Va ser professora d'higiene domèstica a l'Acadèmia per a la Il·lustració de la Dona, fundada per Esmeralda Cervantes i ubicada al número 10 de la rambla de Canaletes. També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l'àmbit de la maternitat, com ara “Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños”.

Josep Algué i Sanllehí

Manresa, 1856 - Roquetes 1930. Jesuïta i meteoròleg. Director de l'Observatori de Manila, investigador, inventor i escriptor científic. Després de fer una part dels estudis eclesiàstics a França, fou ordenat sacerdot el 1888. Amb una clara vocació per a l'Astronomia, la Sismologia i la Meteorologia, el 1890 cursà estudis especialitzats a la universitat de Barcelona i féu pràctiques als observatoris de l'Havana, per estudiar meteorologia amb Viñes, Georgetown (EUA), sota la direcció del professor Hagen, i del Vaticà. El 1897 esdevé director de l'Observatori de Manila (Filipines) després de col·laborar durant 4 anys amb el seu fundador, el jesuïta F. Faura. Identificà l'origen de les trajectòries mitjanes dels ciclons, descobrint dos tipus bàsics: trajectòries parabòliques movent-se al voltant d'un centre anual d'altes pressions en el Pacífic Nord en sentit horari i, trajectòries en moviment lineal cap a l'oest des de Filipines cap al sud de la Xina. Seguint els treballs previs de Faura i les idees de Viñes, el 1897 desenvolupà un instrument que venia a ser una modificació d'un baròmetre aneroide amb una escala ajustable que es podia usar per tot el pacífic amb un indicador que mostrava la direcció del vent. Aquest senzill instrument, el barociclonòmetre, va esdevenir molt popular pels navegants del pacífic, ja que ajudava a calcular la distància i el centre del tifó amb relativa precisió i beneficià la navegació a l'Extrem Orient abans de la invenció de la radiotelefonia. Representà Espanya i els EUA en diferents congressos i exposicions internacionals. El govern dels EUA el cridà a Washington i li finançà la publicació en castellà del gran Atlas de Filipinas (1900); un any després, li encarregà l'organització del Servei Meteorològic de les Filipines. Va escriure el primer llibre sobre tifons a les Filipines usant les dades de l'Observatori de Manila, primer en castellà: Baguíos y ciclones filipinos (1897) i més tard en anglès: The Ciclons of the Far East (1904). També són de destacar: El Barociclonómetro (1897 ), Las Nubes en el Archipiélago Filipino (1898), El Archipiélago Filipino (1900 ), Atlas de Filipinas (1904). Meresqué el títol de doctor honoris causa d'universitats nord-americanes, membre honorífic de la Real Societat Meteorològica de Londres i de l'Acadèmia Pontifícia de Roma. La ciutat de Manresa va proclamar-lo fill predilecte i col·locà el seu retrat a la Galeria de Manresans il-lustres, l'any 1959.

Francesc Joan Domènec Aragó

Estagell, Rosselló, 1786 - París 1853. Científic. Encara no acabats els estudis, de primer a Perpinyà i després a l'École Politechnique de París, hom l'agregà al Bureau des Longitudes i el nomenà secretari de l'observatori de la capital francesa. Biot i ell obtingueren l'encàrrec de prosseguir el mesurament de l'arc del meridià de París. Del 1806 al 1808, amb la col·laboració dels erudits del país, recorregué el País Valencià. La intervenció napoleònica el sorprengué al Puig de Galatzó (Mallorca), on residia. Com era agent del govern francès i duia a terme, a més, una activitat que semblava sospitosa en aquelles circumstàncies, fou perseguit pel poble; per evitar-li mals més grans, la Junta de Mallorca l'empresonà al castell de Bellver i li facilità la fuga dos mesos més tard. La seva llengua catalana el salvà més d'una vegada de situacions compromeses. De retorn a París fou elegit acadèmic quan tot just tenia 23 anys; fou professor d'anàlisi matemàtica i de geodèsia a l'École Politechnique; posteriorment (1830) fou nomenat director de l'observatori de París i secretari perpetu de l'Académie des Sciences. Fou remarcable la seva activitat d'investigació en astronomia, física, mecànica, òptica, electricitat, magnetisme, meteorologia i geografia. Descobrí els fenòmens de polarització rotatòria en els cristalls de quars, i els de la polarització cromàtica; explicà el centelleig dels estels segons el principi de les interferències; determinà exactament el diàmetre dels planetes neutralitzant l'efecte de la irradiació; descobrí la cromosfera solar i la polarització de la llum difosa per la Lluna; detectà l'anomenat punt d'Aragó, un dels tres punts de la vertical que passa pel Sol per als quals la radiació difosa celeste té polarització nul·la i que roman generalment uns 20° pel damunt de l'antisol; descobrí la imantació del ferro per un corrent elèctric i el fenomen que anomenà magnetisme de rotació, explicat posteriorment per Foucault; féu estudis sobre fotometria i sobre la velocitat del so. Publicà la primera obra de vulgarització realment científica de l'astronomia de la seva època: Astronomie Populaire (1846). En total produí més de cinc-cents treballs, inclosos en els setze volums pòstums de les Oeuvres Complètes , publicades a partir del 1854.

Gerbert d'Aurillac

Alvèrnia, ca. 938 – Roma 1003. També conegut com Gelbert d'Orlhac. Fou Papa de l'Església Catòlica (Silvestre II), filòsof i matemàtic. Figura principal de la renaixença occidental de l'Edat Mitjana. Entre els anys 967 – 970 va estudiar a l'Escola Catedralícia de Vic i al monestir de Ripoll. En aquest període de temps també va visitar Barcelona i Còrdova. La seva extraordinària formació en matemàtiques, que englobava la música i l'astronomia (Quadrivi) només es podia rebre en un ambient cultural en què circulaven traduïts els tractats àrabs. Gràcies a Gerbert d'Aurillac la cultura i ciència àrab, que conegué per la seva estada a la península Ibèrica, es transmeté cap a Europa. Entre altres innovacions, va difondre l'àbac per al càlcul, l'astrolabi i l'ús del signe zero en nombrosos monestirs francesos, que farien de pont per a la seva generalització a les escoles d'Europa. Va   ser un gran pioner en la didàctica de les matemàtiques i en la investigació (va crear el globus terrestre, òrgans i rellotges) i un dels més importants impulsors del pas de la feixuga numeració romana a l'actual sistema de numeració aràbiga. Posteriorment va ser nomenat arquebisbe de Reims i l'any 999 fou designat Papa amb el nom de Silvestre II en homenatge a Silvestre I, Papa en temps de l'emperador Constantí, que va adoptar el cristianisme com a religió oficial de l'Imperi Romà.

Ignasi Barraquer i   Barraquer

Barcelona 1884 – 1965. Metge oftalmòleg, considerat un del més destacats científics del món en la seva especialitat. El 1907 es va llicenciar en medicina i cirurgia, especialitat en la que es va doctorar l'any següent. L'any 1947 va crear a Barcelona l'Institut Barraquer d'Oftalmologia, destinat a l'estudi, la investigació i l'ensenyament d'aquesta disciplina de la ciència. Paral·lelament va posar en marxa la clínica. Després de la seva mort els seus fills, Joaquim i Josep Ignasi Barraquer i Moner, i nets, han continuat la seva obra ja que també s'han dedicat a aquesta especialitat en la qual han assolit un gran prestigi internacional.

Francesc Bonet i Dalmau

Valls 1840 – Barcelona 1898. Fou un enginyer industrial català, fabricant del sector tèxtil, apassionat de l'òpera, i dels viatges, que l'any 1889 va patentar i construir el primer automòbil d'explosió del nostre país, conegut com a Bonet . L'any 1889 va viatjar a París amb motiu de l'Exposició Universal que va tenir lloc, on va conèixer els "vehicles que es movien sense cavalls" i que eren desconeguts a Espanya. Bonet va construir un tricicle al que equipà amb un motor Daimler, que constava de dues rodes davant i una enrere que era la motriu, i amb el qual circulà en companyia d'altres automobilistes, i patentà el que fou el primer automòbil d'explosió del nostre país. El 12 de desembre, 3 mesos més tard de la seva visita a París, sol·licità una patent d'invenció per a vehicles de diverses rodes moguts per motor d'explosió. El tricicle resultava realment rudimentari com a vehicle, mancant fins i tot el sistema de direcció, i estava equipat amb un dels motors Daimler monocilíndric de 2 CV. El 1890 es va poder veure circular el tricicle pels carrers de Barcelona, causant la sorpresa i por dels vianants; la seva escassa potència li impedia superar el suau pendent del Passeig de Gracia. Es pot veure el Bonet al Museu de l'Automòbil de Sils i al Museo de Automoción de Salamanca.

David Cardús i Pascual

Barcelona 1922 – Houston 2003. Metge i matemàtic. El 1949 es llicencià en medicina per la Universitat de Barcelona i amplià els estudis a França i Anglaterra. Des del 1957 va residir als EUA, on va estudiar matemàtiques a la universitat de Michigan i fou professor de fisiologia i medicina de la rehabilitació de 1960 a 1999 al Baylor College of Medicine de Houston, i de matemàtiques a la Rice University de Houston. Les seves recerques se centraren en la fisiologia de l'exercici i de l'espai, de tal manera que col·laborà en la preparació de la primera missió tripulada de la NASA. També en la medicina de la rehabilitació i les aplicacions informàtiques a la medicina. El 1979 fundà The American Institute for Catalan Studies, i des del 1998 fou també vicepresident de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes. Va col.laborar en nombroses revistes científiques. Va rebre l'orde d'Isabel la Catòlica, la medalla Narcís Monturiol el 1984 i la Creu de Sant Jordi el 1992.

Creu Casas Sicart

Barcelona, 1913 – 2007. Fou farmacèutica, professora de la Universitat de Barcelona i catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Llicenciada en farmàcia, Casas i Sicart començà la seva carrera universitària com a professora adjunta de fanerogàmia a la facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (UB), càrrec que ocupà des de 1949 fins l'any 1967, i agregada de fitogeografia a la facultat de biologia des de 1967 fins a 1971. L'any 1971 aconseguí la càtedra de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, càrrec que exercí fins l'any 1983, quan fou nomenada professora emèrita. L'any 1978 aconseguí ésser la primera dona que es va incorporar com a membre de ple dret a l'Institut d'Estudis Catalans, a través de la secció de Ciències Biològiques. Va rebre la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya el 1983, el Premi Fundació Catalana per la Recerca, l'any 2002 i el Premi Crítica Serra d'Or. A la seva mort, a les facultats de farmàcia i biologia de la UB, les dones docents i investigadores era del 58,49% i el 38,23% respectivament, i les estudiants representaven un 78,59%.

Ildefons Cerdà i Sunyer

Centelles 1815 – Santander 1876. Fou enginyer, urbanista, arquitecte, jurista, economista i polític. Inicià els seus estudis de llatí i filosofia a Vic. Amplià estudis de matemàtiques i d'arquitectura a Barcelona. El 1836 es traslladà a Madrid, on ingressà a l'escola d'enginyers de camins i n'obtingué el títol el 1841. Interessat en l'estudi de l'urbanisme, centrà els seus treballs en els problemes de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona, de plena actualitat per causa de l'enderrocament de les muralles barcelonines amb les possibilitats d'expansió urbana que això representava. El 1859 aconseguí una ordre reial per la qual era aprovat el seu projecte de reforma de Barcelona, reforma coneguda com a Pla Cerdà, que donarà com a resultat l'actual barri de l'Eixample. Fou un del fundadors de l'urbanisme modern.

Margarida Comas i Camps

Alaior (Menorca) 1892 – Exeter (Anglaterra), 1973. Fou biòloga i pedagoga. El 1922 va ingressar a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona i el 1928 va arribar a ser una de les primeres llicenciades en biologia, amb un expedient excepcional. El seu interès per la investigació la va portar a ampliar els estudis a París i a Londres, i va aconseguir el grau de doctora. En tornar a Espanya va guanyar la Càtedra de Ciències Naturals de la Universitat d'Oviedo. Posteriorment va exercir com a mestra a l'Escola Normal de Mestres de Tarragona. El 1931 va ser nomenada directora de l'Escola Normal de la Generalitat del nou règim republicà. El 1934 va ser professora agregada de Biologia Infantil i metodologia de les Ciències de la Naturalesa a la Universitat de Barcelona (UB). D'aquesta manera es va convertir en la primera professora de la facultat de pedagogia de la UB. El 1937 va emigrar a Anglaterra, on va continuar investigant dins l'àmbit acadèmic a Foxhole i a Darlington Hall. Va publicar “Las escuelas nuevas inglesas” (1930), “El método MacKinder” (1930), “La coeducación de los sexos” (1931) i “El método de proyectos en las escuelas urbanas” (1931), entre d'altres. Comas fou una gran defensora de la innovació pedagògica, la igualtat social i els drets de les dones. La seva activitat com a investigadora queda recollida en revistes franceses i en el Butlletí de la Societat Espanyola de Ciències Naturals.

Josep Comas i Solà

Barcelona, 1868 – 1937. Fou un astrònom i divulgador científic, impulsor de l'astronomia moderna a Catalunya. Es va involucrar en la societat que li va tocar viure, divulgant la ciència i en particular l'Astronomia i integrant a la societat els avenços més remarcables de principis del segle XX (automoció, aviació, radio, fotografia i cinema). Descobrí dos cometes (un dels quals duu el seu nom, el cometa periòdic 32P/Comas Solà), un estel variable i onze asteroides, un dels quals va batejar amb el nom de Barcelona. Va fer remarcables estudis sobre Mart, Júpiter, Saturn i els estels dobles, estudis de geofísica i de física teòrica, i les seves conferències públiques foren nombrosíssimes. Entre molts dels seus descobriments destaquen la confirmació de la existència d'atmosfera al satèl·lit Tità o la Gran taca vermella de Júpiter. Va ser director de l'Observatori Fabra des de la seva creació l'any 1904. Va fundar en 1911 la Sociedad Astronómica de España, posteriorment anomenada Sociedad Astronómica de España y América (SADEYA), de la que va ser nomenat president, càrrec que va ocupar fins a la seva defunció. També va ser director del Servei d'Astronomia de la Generalitat durant la II República i membre d'honor de nombroses societats astronòmiques de l'àrea europea.

Antoni Esteve i Subirana

Manresa, 1902 - Barcelona, 1979.   Fou un farmacèutic català. Com a continuador d'una llarga tradició familiar, Antoni Esteve es llicencià en Farmàcia a Barcelona l'any 1924 i se'n doctorà a Madrid al cap de pocs anys. Era el cinquè apotecari d'un mateix llinatge que regia una oficina de farmàcia a Manresa. Antoni Esteve començà molt aviat a preparar especialitats originals a la rebotiga de la seva farmàcia fins que, atesa la importància que va anar adquirint aquesta activitat, fundà els Laboratoris Dr. Esteve, S.A., firma que començà amb diversos preparats vitamínics i que continuà amb el primer producte arsenical antiluètic i les primeres sulfamides que es fabricaren a Espanya. Poc després de la guerra civil, el laboratori fou traslladat a Barcelona, on va ser impulsat i dirigit pel seu fundador i inicià una nova etapa que es va caracteritzar no només per l'expansió progressiva sinó també pel fet d'introduir al mercat especialitats farmacèutiques originals. Aquestes especialitats van ser el resultat d'una àmplia activitat investigadora en els terrenys de la química i la farmacologia que es va realitzar sota la direcció personal del Dr. Antoni Esteve, que es va saber envoltar d'un grup considerable d'especialistes en el terreny de les ciències biomèdiques. Al llarg de la seva vida, el Dr. Antoni Esteve publicà gran quantitat de treballs d'investigació que aparegueren en les revistes més prestigioses de l'especialitat. Formà part de moltes associacions científiques i fou vicepresident de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears i president de l'Associació de Farmacologia, de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i també de l'Institut d'Estudis Catalans.

Jaume Ferran i Clua

Corbera d'Ebre, 1851 – Barcelona, 1929. Fou un il·lustre metge i bacteriòleg, que va descobrir un vaccí contra la còlera i també vaccins antitífics, antiràbics i un contra la tuberculosi. Fill del metge del poble. Realitzà els estudis primaris a Sant Lluís de Tortosa, feu el Batxillerat a Tarragona i, en el 1873, es llicencià en Medicina a la Universitat de Barcelona. Exercint de metge a Tortosa, arriba a director de Sanitat marítima i director de l'Hospital Civil. S'interessà professionalment per la naixent bacteriologia i les investigacions del Dr. Pasteur. En Juny de 1884 i, davant l'epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l'Ajuntament de Barcelona el comissionà per estudiar a França els sistemes de prevenció de la malaltia. De retorn ideà un procediment de vacunació anticolèrica que fou assajat al País Valencià (concretament a Alzira) amb resultats incerts i nombroses crítiques, àdhuc oficials. Per ordre del ministre Romero Robledo es suspèn la vacunació arribant-se a les 150.000 víctimes mortals a Espanya en 1885. Del 1886 al 1905 dirigí el Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona. Preparà vacunes antitífiques, antiràbiques i antituberculoses. Exposà la teoria del pleomorfisme del bacil de Coc el 1887 i deu anys més tard publicà amb F. Viñas i R. de Grau, un completíssim estudi sobre la pesta bubònica a Portugal. Incomprès i discutit a Espanya, fou apreciat i honorat per la ciència europea i va ser reconegut per l'aplicació de les seves mesures profilàctiques entre els combatents de la Primera Guerra Mundial. En 1919 assolí el vaccí antialfa contra la tuberculosi. Fou premi de l'Académie de Sciences de París el 1907. Va morir a Barcelona el 1929.

Pius Font i Quer

Lleida, 1888 –   Barcelona, 1964. Doctor en farmàcia i llicenciat en ciències químiques. Fou professor de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma, professor a l'Escola Superior d'Agricultura i director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Organitzà i dirigí l'Institut Botànic de Barcelona, i fundà el Jardí Botànic. Membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i president de la Institució Catalana d'Història Natural, filial de l'IEC, és autor de la “Flora a Catalunya”. Fou cofundador i director de la revista de botànica Cavanillesia. Processat el 1939, perdé tots els càrrecs. Botànic taxonomista i fitogeògraf, publicà més de dos-cents treballs. Interessat en l'aspecte lingüístic de la botànica, codificà la terminologia catalana a “Iniciació a la botànica”.

Eduard Fontserè i Riba

Barcelona, 1870 – 1970. Doctor en ciències fisicomatemàtiques, ocupà les càtedres de Geodèsia, Mecànica Racional i Geodèsia i Astronomia a la Universitat de Barcelona. Organitzà i presidí el Servei Horari, que fixava l'hora oficial de Barcelona. Presentà un projecte d'observatori astronòmic al cim del Tibidabo, posat en pràctica en construir-hi l'Observatori Fabra. Organitzà la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya i impressionà la primera radiografia a l'Estat. Establí l'observatori meteorològic del turó de l'Home. Amb l'ajuda de l'IEC, creà l'Estació Aerològica de Barcelona, cèl·lula inicial del Servei Meteorològic de Catalunya, la seva gran obra, que dugué a terme sota la protecció de l'IEC i la Mancomunitat de Catalunya. Fou membre de l'Acadèmia de Ciències. Presidí l'Ateneu Barcelonès, la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques de l'IEC i la Societat Astronòmica de Barcelona.

Maria Elena Maseras i Ribera

Vila-seca, 1853 – Maó (Menorca), 1905. Fou una metgessa i pedagoga catalana, primera dona matriculada a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona el curs 1872-73. Fa el batxillerat i decideix estudiar medicina. Pel que sembla, la seva intenció era estudiar a casa amb tutors particulars i assistir a la universitat només per examinar-se, però un canvi en les disposicions administratives l'obligaren a seguir les classes presencialment. El mes de setembre de 1872 Elena Maseras fou la primera dona de l'Estat espanyol a trepitjar les aules de la Facultat de Medicina com a estudiant. Segons s'explica, la seva entrada fou rebuda amb aplaudiments per part dels companys. Acaba els estudis l'any 1878 i l'1 de febrer de 1879 demana permís per examinar-se del grau de llicenciatura en medicina. El fet que fos dona produí gran confusió en els òrgans burocràtics, que trigaren més de tres anys a atorgar-li el permís per examinar-se. Obtingué el permís l'any 1882, i assolí un excel·lent. No hi ha constància, però, que es doctorés. Desanimada per les dificultats burocràtiques, es dedicà a l'ensenyament. Primer a Vilanova i la Geltrú i després a Maó, on morí l'any 1900.

Narcís Monturiol i Estarriol

Figueres 1819 –   Sant Martí de Provençals 1885. Inventor i polític. Perseguit per les seves idees polítiques republicanes, hagué de fugir a Cadaqués, on conreà la pintura i on madurà el projecte de construcció d'una nau submarina. Per a dur-lo a terme fundà una societat amb amics empordanesos i publicà el 1858 l'opuscle “El Ictíneo o barco-pez”. L'any següent portà a la pràctica el seu projecte i l'assajà al port de Barcelona. Amb l'èxit parcial assolit a les proves, el govern d'Isabel II, forçat per l'entusiasme popular, hagué de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de traves administratives. Monturiol i els seus amics fundaren la societat La Navegación Submarina per explotar l'invent, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou venut com a ferro vell (1868). Inventà també altres màquines i un procediment per a agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director de la Fábrica Nacional del Sello, de Madrid. Planejà d'altres invents, com un tramvia funicular i un velògraf. Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del Ter. El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué d'abandonar per malaltia

Mateu Josep Bonaventura Orfila i Rotger

Maó (Menorca) 1787 – París 1853. Químic i metge nacionalitzat francès. És considerat el fundador de la toxicologia moderna. Va realitzar   els seus primers estudis a València i Barcelona. Amb una beca de la Junta de Comerç de Barcelona, Orfila va viatjar a París en 1807 i allà va estudiar medicina i va entrar en contacte amb químics com Nicolas Vauquelin i Louis Jacques Thenard. Després de les guerres napoleòniques, Orfila va publicar “Traité des poisons” (una de les principals obres de toxicologia d'aquell període) i fou nomenat “médecin par quartier de Roi”. Més tard, va impartir classes de química a l'Ateneu de París, substituint als seu mestre Thenard. L'any 1819, fou nomenat professor de medicina legal de la Facultat de Medicina de París   i cinc anys més tard (1823), ocupà la càtedra de química. El 1831 es convertí en degà de la mateixa Facultat, càrrec que va ocupar fins a la revolució de 1848. Fou membre actiu de la Société de Chimie Médicale de París. El seu llibre de text de química “Elémets de chimie médicale” va ser publicat per primera vegada l'any 1817 i reeditat en vuit ocasions, fent que es convertís en un dels principals llibres de text d'aquests anys. La seva difusió no es va limitar únicament a França sinó que van aparèixer traduccions al castellà, italià, anglès alemany i holandès.

Joan Oró

Lleida 1923 – Barcelona el 2004. Bioquímic. Els seus estudis han estat clau per entendre l'origen de la vida al nostre planeta. Es llicencià en Ciències Químiques a Barcelona (1947) i el 1952 es traslladà a Estat Units, on es doctorà a la Universitat de Houston i on va exercir des d'aleshores una intensa activitat de docència. Va ser professor emèrit de Ciències Bioquímiques i Biofísiques en aquella universitat. Entre els seus descobriments destaca la primera síntesi prebiòtica de l'adenina a partir del cianur l'hidrogen; l'aplicació de nous mètodes de cromatografia o d'espectrometria de masses per a l'anàlisi de components orgànics, sintetitzats sota les possibles condicions de la Terra primitiva o en les de les mostres extraterrestres; la contribució que han tingut les col·lisions dels cometes amb la terra a l'increment en el nostre planeta de compostos de carboni; una interpretació química, i crítica, sobre la hipòtesi de vida a Mart. Va participar i va dirigir programes d'investigació de la NASA (Apollo i Víking), amb la qual va col·laborar des de l'any 1964 fins el 1994. Fundador i primer director del Departament de Ciències Bioquímiques i Biofísiques de la Universitat de Houston. Autor i coautor d'uns trenta llibres sobre bioquímica i investigació espacial i de més de 250 articles científics publicats en revistes especialitzades. President de la Societat Internacional per a l'Estudi de l'Origen de la Vida (ISSOL), 1989-1993.

Antoni Puigvert i Gorro

Santa Coloma de Gramenet, 1905 – Barcelona 1990. Fou metge uròleg. El seu pare era un metge originari de Seròs (Segrià). Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona, el 1928, on fou deixeble de Manuel Serés i Ibars, i el 1933 entrà al Servei d'Urologia de l'Hospital de Sant Pau, que dirigí des del 1951. El 1943 hi fundà un Institut d'Urologia com a escola d'especialització urològica que més tard es convertí en Fundació Puigvert. Va fer importants aportacions a la urologia, i va crear nous instruments quirúrgics com la sonda de Béniqué a bàscula per la cirurgia prostatoperineal, la xeringa per pielografia de 20 ml a propulsió amb rosca i ajust especial per les sondes ureterals (coneguda com sonda tutor de Puigvert), la pinça de branques desiguals, el separador doble i la pinça de dissecció i sutura. El 1971 fou nomenat catedràtic d'urologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 fou escollit diputat per Esquerra Republicana de Catalunya. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i també ha rebut la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, la Croix de Chevalier de la Légion d'Honneur (França), les Grans Creus de les Ordres de Mayo i del Libertador (Argentina), i les Grans Creus de les Ordes d'Isabel la Católica i d'Alfonso X el Sabio.

Bartomeu Robert

Tampico (Mèxic) 1842 – Barcelona 1902. Llicenciat en medicina per la Universitat de Barcelona. Metge titular de l'Hospital de la Santa Creu (1869). Catedràtic de Patologia Interna a Barcelona (1875). President de l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques. Fou un dels impulsors del trasllat de la facultat i de l'hospital al Clínic. Fou un dels fundadors de l'Hospital de Sant Pau. Altruista, visitava gratuïtament els malalts amb motiu d'epidèmies, com la febre groga (1874) i el còlera (1885). Fou president de l'Ateneu de Barcelona i de la Societat d'Amics del País. Nomenat alcalde de Barcelona, el 1899, durant els breus mesos del seu mandat abordà la reforma del personal al servei de l'Ajuntament i la depuració del cens electoral.

Esteve Terradas i Illa

Barcelona, 1883 – Madrid, 1950. Enginyer industrial i de camins i doctor en ciències fisicomatemàtiques. Professor a les universitats de Saragossa, Barcelona i Madrid. Fundà un seminari fisicomatemàtic, on aplegà els científics més valuosos del seu temps. Fundà i dirigí l'Institut d'Electricitat i Mecànica Aplicades. Professor de la Secció d'Electrotècnia de l'Escola del Treball, féu venir a Barcelona professors com Levi-Civitta i Albert Einstein, i dirigí la col·lecció Cursos de Física i Matemàtica, publicada per la Secció de Ciències de l'IEC, recopilació de les conferències d'aquells professors, d'altres com J. Palacios, J. Rey Pastor i J. Hadamard i d'ell mateix. Director d'obres dels Ferrocarrils de la Mancomunitat, dirigí i projectà el Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona. Fou director de la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya i membre del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).

Josep Trueta i Raspall  

Barcelona 1897 – 1977. Metge i cirurgià de projecció universal. Va ser professor de la Facultat de Medicina de la UB i a partir de 1935 director de cirurgia de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Amb la guerra civil va poder perfeccionar el seu mètode de “guariment tancat” sistema aplicat contra l'ostiomielitis amb el qual va poder guarir a milers de soldats ferits. Amb el tràgic desenllaç de la guerra civil, Trueta s'estableix a Oxford on és nomenat membre d'Honor per la Societat Britànica d'Ortopèdia. L'any 1943 publica “Principles and Practice of War Surgery”. El seu sistema de guariment per evitar la gangrena fou adoptat en gran escala pels exèrcits aliats i va salvar milers de vides. L'any 1948 fou elegit catedràtic titular de cirurgia i ortopèdia a Oxford. Trueta mai va oblidar la seva identitat nacional. Membre del Consell Nacional Català, difongué a través del llibre “The Spirit of Catalonia” (1946), la realitat nacional catalana. Entre d'altres coses, va participar en la càtedra de català de la Universitat d'Oxford i, per influencia seva, es va fundar l'Anglo Catalana Society.

Ramon Turró i Darder

Malgrat, 1854 – Barcelona, 1926. Cursà estudis de medicina a Barcelona, i exercí el periodisme a Madrid. El 1883 publicà un treball intuïtiu sobre el mecanisme de la circulació. Polemitzà amb J. de Letamendi, amb atacs a les teories vitalistes d'aquest. Tornà a Barcelona, i el 1887 ingressà al Laboratori Microbiològic Municipal, que dirigí a partir del 1906. Fou membre de l'Acadèmia de Medicina de Barcelona. El 1897 dirigí els cursos de bacteriologia a l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, que presidí del 1908 al 1910. Fou soci fundador i president de la Societat de Biologia de Barcelona (després Societat Catalana de Biologia) i de la Societat Catalana de Filosofia. Col·laborà intensament amb August Pi i Sunyer. Elaborà una teoria del coneixement que féu pública a “Els orígens dels coneixement: La fam”. Fou l'introductor del mètode experimental de C. Bernard a l'Estat espanyol.

Arnau de Vilanova

València? entre 1235 i 1240 –   Gènova (potser a la mar prop d'aquesta ciutat) entre 1311 i 1313). Va ser alquimista, astròleg, teòleg i metge. El nom de Vilanova prové del fet que possiblement va néixer al Grau de València, que en aquell moment es coneixia amb el nom de Vilanova del Grau. Escrigué obres molt importants per a la medicina europea medieval, com per exemple “Medicinalium introductionum speculum” i d'altres tractats, com un de patologia general. Se'l coneixia com el "metge de Reis i Papes" i se'l reconeix avui dia com un dels més grans alquimistes de tots els temps, encara que algunes obres que se li atribueixen podrien no ser seves. Se'l coneix com un autor de reputació en medicina amb alguns treballs que inclouen el Breviarium Practicae. No se'n té certesa, però se li assigna la invenció del monòxid de carboni i l'alcohol pur.