Candidatures persona més sàvia de Catalunya en l'àmbit de l'Economia:

Enric Bernat i Fontlladosa

Barcelona, 1923 - 2003. Fou el fundador de l'empresa de caramels Chupa Chups l'any 1958. Enric Bernat, després de finalitzar el servei militar, al 1950 va inaugurar la seva primera empresa confitera, “Productes Bernat”. Va estar vinculat a aquesta societat, especialitzada en l'elaboració de confits, fins al 1954, que l'empresari Domingo Massanes li va proposar fer-se càrrec del grup "Granja Asturias", dedicat a la fabricació de productes relacionats amb la poma. El 1958, va introduir en el mercat espanyol el primer caramel rodó amb pal, de la marca Chupa Chups , que va fabricar Granja Asturias SA. Amb la vista posada als mercats exteriors, el producte necessitava un nou logotip, de la realització del qual se'n va fer càrrec, per una tarifa milionària, el surrealista Salvador Dalí, i que donaria la volta al món. La primera publicitat va ser el logotip amb l'eslògan «És rodó i dura molt, Chupa Chups». El 1994, es va fundar la marca subsidiària Smint . El 1995 Chupa Chups es convertia en el primer caramel amb pal consumit a l'espai. El juliol de 2006, la empresa italiana “Perfetti Van Melle” arribava a un acord amb els hereus d'Enric Bernat (mort al desembre de 2003), per a adquirir la majoria del capital de l'empresa Chupa Chups.

Miquel Biada i Bunyol

Mataró, 1789-1848, emprenedor català. Va ser el responsable de dur a terme l'empresa de construir un trajecte ferroviari entre Barcelona i Mataró. Esdevingut un pròsper indià que retornà a Catalunya desprès d'haver fet fortuna a les Amèriques, Veneçuela i a Cuba. En arribar a Barcelona, Biada explica el seu projecte per tal de captar l'interès de futurs accionistes, però ho fa sense èxit per manca de comprensió, en un moment en què la revolució industrial no ha arribat a Catalunya. Llavors viatja a Londres, on aconsegueix atraure el capital anglès, que financia el cinquanta per cent de l'empresa amb la condició que la resta d'accions siguin de capital català. Fets els tràmits per aconseguir la concessió del ferrocarril per part de la Real Audiència, i amb el suport del capital anglès, atrau per fi la inversió catalana. Ell és conscient que es tracta d'una empresa massa innovadora i que ha de posar tota la seva decisió i empenta per dur-la a terme. Es farà cèlebre la seva arenga al Saló del Consell de Cent quan una part dels accionistes catalans, indecisos, no havien fet efectives les inversions. Gran part de l'opinió pública es mostrava contrària. Finalment, l'any 1845 es constituí legalment l'empresa, i començaren les obres amb enginyers i tecnologia anglesa. El Ferrocarril fou feliçment inaugurat l'octubre del 1848, el primer de la Península Ibèrica.

Jaume Casademont i Perafita

Bescanó, 1931 - Barcelona, 2005. Fou un empresari i polític català. Es llicencià en peritatge mercantil el 1956, i amb la seva esposa, Teresa Ruhí, fundà un petit negoci de producció i venda d'embotits, que el 1967 construí una factoria a Constantins, i es transformà en Indústries Càrniques Casademont, actualment una de les empreses del sector més importants de Catalunya. També fou president dels empresaris càrnics de Girona i el 1978 fou un dels fundadors del Banc de la Petita i la Mitjana Empresa. Fou un dels principals promotors de CDC a les comarques gironines, escollit senador per la demarcació de Girona a les eleccions generals espanyoles de 1979 i de 1986, i diputat al Congrés a les eleccions generals espanyoles de 1982. Des del 1989 es dedicà novament a tasques empresarials i filantròpiques. La seva empresa va patrocinat el Casademont Girona el 1999-2004, i entre 1992 i 2002 fou el primer president del Consell Econòmic i Social de la Universitat de Girona.

Lluís Carulla i Canals

L'Espluga de Francolí 1904 – Barcelona 1990. Era un escriptor, empresari i mecenes. El 1923 es muda amb la seva família cap a Barcelona on comença estudis de dret. Com a empresari va desenvolupar les cubs de brou de la marca Gallina d'Or en 1937 que van conèixer un gran èxit i van ser la base d'un futur imperi comercial. Ja tres anys desprès l'empresa havia de mudar-se a una fàbrica més ample. Lluís Carulla era un dels primers a utilitzar la publicitat radiofònica. Un altre producte molt conegut serà l'Avecrem. En 1995, obre una fàbrica nova a Sant Joan Despí. En 1965 l'empresa canvia el nom i esdevé Agrolimen, un grup familiar amb vocació internacional. En 2004 el grup era actiu en 100 països, tenia trenta fàbriques i ocupava uns deu mil treballadors. Com mecenes sempre va voler defensar la llengua i la cultura catalanes. El 1961 va fundar l'Òmnium Cultural amb Joan Baptiste Cendrós i Carbonell, Fèlix Millet i Maristany, Joan Vallvé i Creus i Pau Riera i Sala. També va crear la Fundació Jaume I, actualment anomenada Fundació Lluís Carulla, i l'editorial Barcino. Pel seu mèrits va obtenir la Creu de Sant Jordi el 1982 i el govern de Felipe González li va atorgar la primera ‘Medalla del Treball' en 1986.

Pere Duran i Farell

Caldes de Montbui, 1921 - Barcelona 1999. Enginyer i empresari. Estudià enginyeria de camins. Fou home de confiança del grup del Banco Urquijo a Catalunya, raó per la qual ocupà càrrecs executius o representatius en empreses com Hidroelèctrica de Catalunya, La Maquinista Terrestre i Marítima i Catalana de Gas i Electricitat, on hi desenvolupà una important tasca de modernització. Fou el promotor de Gas Natural S.A i Hifrensa (central nuclear de Vandellòs), dues realitzacions noves en el camp energètic català. Intentà la creació d'un holding industrial a través de la Corporació Industrial Catalana. Fou president de la junta general d'accionistes de Catalana de Gas i Electricitat des del 1984, i durant el període 1992-1997 presidí el holding Gas Natural SDG. El 1991-1993 fou president del Patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya i també fou membre del Club de Roma. El 1982 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Artur Elizalde i Rouvier

Matanzas (Cuba), 1871 – París, 1925. Industrial. Es casà el 1894 amb Carme Biada Navarro, besnéta de Miquel Biada Navarro. L'any 1908 establí amb els seus cunyats uns tallers de peces de recanvi per automòbils, els quals el 1910 es convertiren en Biada Elizalde Cia, per a la construcció d'automòbils amb una factoria a Sant Andreu (Barcelona). El 1913, amb la celebració del Saló Internacional de l'Automòbil de Barcelona, la companyia Biada Elizalde va esposar peces per automòbils, això com amortidors   de la marca Telesco.   Aquell any es va presentar el primer prototip d'automòbil denominat Biada y Elizalde. L'any següent el vehicle va circular pels carrers de Barcelona. A partir d'aquest moment tots el cotxes Elizalde que van sortir dels tallers de la fàbrica de Barcelona eren totalment de fabricació nacional. L'any 1915 Elizalde va ser propietari de la companyia en la seva totalitat denominant-se “Fábrica Española de Automóviles Elizalde”. Aquell any el rei Alfons XIII va provar un dels cotxes Elizalde i va felicitar efusivament als constructors adquirint un cabriolet Elizalde després de fer una visita a la fàbrica. Artur Elizalde va morir inesperadament a París després de signar un important contracte amb la casa Lorraine per a la construcció dels motors dels avions Breget.

Narcís Feliu de la Penya i Farrell

Barcelona segle XVII- sembla que va morir abans del 1714. Advocat, publicista i historiador. Procedia d'una família pagesa de Mataró, documentada des del segle XIV. Va assolir el grau de doctor en lleis. Contemporani de la represa de l'economia catalana al voltant del 1680, va destinar una part de la seva vida a la defensa dels interessos industrials catalans i a la creació d'una gran companyia de comerç a l'estil holandès. L'any 1683 va publicar el Fénix de Catalunya. A partir d'aquesta data es va dedicar a finançar i a protegir els tallers i les fàbriques establerts pels seus col·laboradors. A la guerra de successió va prendre partit per Carles d'Àustria contra Felip V de Castella. Narcís Feliu de la Penya és el representant més conegut de la generació del 1680 i del projectisme català, que cercava alhora el redreçament polític i econòmic del Principat.

Carles Ferrer i Salat

Barcelona 1931 - 1998. Economista, esportista i dirigent esportiu, un dels més destacats del segle XX. Com a esportista va destacar en la pràctica del tennis, com empresari i economista va tenir importància rellevant al ser l'impulsor i fundador de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) i com a dirigent esportiu va participar activament en la consecució dels Jocs Olímpics de Barcelona l'any 1992 i de la renovació i modernització de l'esport espanyol. En el camp industrial es va dedicar a la indústria química i farmacèutica on va dirigir diverses empreses i va ser conseller d'algunes multinacionals. La seva activitat principal es va centrar en l'empresa "Laboratorios Ferrer SL" que el 1975 es va convertir en "Ferrer Internacional S. A.". A més d'aquesta companyia va fundar altres entre les quals destaca "Enclavamientos y Señales, S.A." (EYSSA), que posteriorment s'integraria en la Corporació Industrial Catalana. En l'activitat econòmica va arribar a ser president del Banc d'Europa i vice-president de la Unión des Confédérations de l'Industrie et des Employeurs d'Europe (UNICE) i del Comitè Espanyol de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica (LECE). Va presidir la CEOE des de la seva fundació, al juny de 1977, fins el 1984. Aquesta associació empresarial va permetre la integració i organització de les empreses espanyoles en el període de la transició. Va participar com a membre de la Comissió Trilateral i fou el primer president del Cercle d'Economia de Barcelona. Basà la seva idea d'economia moderna en la competència, en la flexibilitat del sistema, la dràstica contenció de la despesa pública, la potenciació de l'estalvi i la inversió, la moderació dels costos empresarials i energètics i en el foment i la innovació tecnològica.

Laureà Figuerola i Ballester

Calaf, 1816 - Madrid, 1903. Fou un economista i polític català. Deixeble d'Eudald Jaumeandreu i Triter, el 1846 fou nomenat catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona, que abandonà el 1853 per la de la Universitat de Madrid. El mateix any fundà l'Escola Normal de Mestres de Barcelona. Alhora, fou fundador de la Sociedad Libre de Economía Política . Després de la revolució de 1868, Joan Prim i Prats el va nomenar ministre d'hisenda del govern de Serrano. Fou un dels introductors de la pesseta com a nova moneda espanyola, que va enginyar com a integrada en la Unió Monetària Llatina, creada el 1865 a París, i formada per França, Bèlgica, Suïssa i Itàlia. El 1869 també va iniciar una política aranzelària moderadament lliurecanvista, influïda per la que havia dut a terme la Gran Bretanya. El 1872 fou nomenat president del Senat d'Espanya. El 1885 fou regidor de l'Ajuntament de Madrid i el 1898 fou nomenat president de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Va morir a Madrid, però per voluntat seva i de la seva esposa, fou enterrat a Girona.

Manuel Girona i Agrafel

Tàrrega, 1818 - Barcelona, 1905. Banquer i polític. Fill de banquer, va començar dirigint l'empresa familiar que va ampliar per a realitzar operacions de crèdit. Va ser el fundador i director del primer banc privat espanyol, el Banc de Barcelona, l'any 1844. Gran empresari es va dedicar també a la construcció , com el Canal d'Urgell, va fundar la companyia General de Tabacs de Filipines amb el Marquès de Comillas etc. Va comprar en l'any 1897 la Baronia de Eramprunyà, amb la qual cosa va ser amo del castell de Castelldefels i de l'església de Santa Maria del Castell que estava dintre del recinte del castell. Es va encarregar de la seva reconstrucció així com de la construcció d'una nova parròquia per a la població. L'ajuntament de Castelldefels va comprar el castell als seus descendents l'any 1988. Amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, va donar una gran quantitat per a poder acabar la façana i el cimbori de la catedral de Barcelona. Al claustre d'aquest temple es troba el mausoleu-capella de la família Girona. L'any 1876 el govern de la Restauració li va nomenar alcalde de Barcelona, va ser diputat de la Seu d'Urgell, senador i senador vitalici pel Partit Liberal Conservador.

Ernest Lluch i Martin

Vilassar de Mar, 1937 - Barcelona, 2000. Economista i polític. Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, també va estudiar a la Universitat de la Sorbona, a París. Deixant la política professional va concentrar la seva activitat principal a la universitat, a la docència i investigació. El 1986 va guanyar la càtedra de Doctrines Econòmiques de la Universitat de Barcelona i entre 1989 i 1995 fou rector de la Universitat Menéndez i Pelayo que rellançà a una nova etapa d'activitat i presència. Paral·lelament a una permanent acció pública com a articulista, tertulià i comentarista polític, continuà amb els seus treballs minuciosos i erudits especialment d'història i pensament econòmic. Fruit d'aquestes recerques ens deixà just acabades dues obres sobre el segle XVIII que essent històriques tenien una connexió directe sobre els problemes dels nostres dies. Entre les seves obres destaca El pensament econòmic a Catalunya (1760-1849). De forma pòstuma fou guardonat l'any 2000 i 2001 amb el Premi Català de l'Any i amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya respectivament.

Francesc Moragas i Barret

Barcelona, 1868 - 1935. Advocat i economista. S'especialitzà en els problemes de previsió i d'estalvi. Fou secretari de l'entitat Foment del Treball Nacional i conseller adjunt de la Mancomunitat catalana. La seva obra principal fou la preparació i fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, coneguda popularment com “La Caixa”, l'any 1904. En va ser director i va impulsar tota l'obra social, principalment l'atenció a la vellesa. Estiuejava al Balneari Termes Orion de Santa Coloma de Farners, població amb la qual quedà vinculat de manera especial amb el finançament de la que es va convertir en la primera biblioteca de l'entitat, que ell presidia, a tot Catalunya, l'any 1923. Aquell mateix any fou nomenat fill adoptiu de la població.

Victorià Muñoz i Oms

Lleida, 1900 - Barcelona, 2000. Enginyer de camins, promotor de la regulació hidroelèctrica de la Noguera Ribagorçana i creador de l'ENHER. Va redactar el Pla d'Obres Públiques de Catalunya de 1935 i va promoure el pla de regulació hidroelèctrica integral de la Noguera Ribagorçana que va tutelar des dels seus inicis, obtenint finançament de l'INI (Instituto Nacional de Indústria) i impulsà la creació de l'empresa ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana) el 1946 per a dur-ne a terme l'explotació. Va construir deu centrals hidroelèctriques en onze anys (entre elles les d'Escales i Canelles) així com les seves infrastructures complementàries.

Romà Perpinyà i Grau

Reus 1902 – 1991. Economista. Va estudiar a Reus i més tard a Deusto (es va llicenciar en Ciències Econòmiques en aquesta universitat de Bilbao), Frankfurt, Berlín i Kiel. Va obtenir el títol d'Intendent Mercantil per l'Escola Superior de Comerç. La Junta d'Ampliació d'Estudis li va atorgar una beca i posteriorment va viatjar a Alemanya. Allà, sota la direcció del professor Liedman, va redactar la seva tesi doctoral, d'investigació dels fenòmens de concentració d'empreses: Societats de promoció d'empreses a Alemanya (1929). Després d'una llarga col·laboració amb el professor Harms, va estudiar sobre qüestions lligades amb la localització d'activitats econòmiques i, fonamentalment, amb el procés d'estructuració de tota l'activitat econòmica. Va establir també la importància de la interdependència entre l'economia de Catalunya i la del País Valencià a L'interès col·lectiu econòmic a Catalunya i Valencia , publicada el 1932. El 1945 va publicar De colonización y economía en la Guinea Española , i el 1954 La Crisis de la economía liberal, Corología . Va ser professor a les universitats de Madrid (1944-1955) i Pontifícia de Salamanca. La seva darrera obra, Teoria estructural y estructurante de la población de España. Origen y ocaso de las talasocracias , es va publicar el 1965. Perpinyà va fundar el primer servei d'estudis econòmics d'Espanya: el Seminari d'Estudis Econòmics de CHADE, que va col·laborar amb Francesc Cambó. Més tard es va establir a la ciutat València, va fundar i va dirigir el Centre d'Estudis Econòmics Valencians des de 1930. Allà va concebre i va redactar el 1935 el seu assaig més destacat, De economía hispana . Després de la Guerra Civil Perpinyà es va establir a Madrid com a Conseller d'Economia Nacional i es va dedicar a realitzar diversos estudis sobre les possessions espanyoles al Golf de Guinea. A partir d'aquell moment fou professor a la Universitat Complutense de Madrid i a la Pontifícia de Salamanca, on va ser el mestre de destacats economistes espanyols: Enrique Fuentes Quintana, Juan Velarde Fuertes i Ramón Tamames, entre d'altres. El 1981 fou guardonat, en la primera edició del guardó, amb el Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials.

Carles Pi i Sunyer

Barcelona, 1888 – Caracas (Veneçuela) 1971. Fou un enginyer industrial, economista, polític i escriptor català. Fou escollit diputat a les Corts Espanyoles en les eleccions generals de 1931, esdevenint Ministre de Treball i Planificació Social en el Govern de Diego Martínez Barrio entre l'octubre i el desembre de 1933. Diputat del Parlament de Catalunya en proclamar-se la República l'any 1931, va militar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del que en fou president entre els anys 1933 a 1935. Fou nomenat Conseller de Finances de la Generalitat de Catalunya en l'última remodelació del govern provisional de Francesc Macià. Alhora, fou alcalde de Barcelona en dos períodes diferents. Entre febrer i octubre del 1934, i entre febrer del 1936 i juliol del 1937. Durant la Guerra Civil (1936-1939) fou Conseller de Cultura (1937-1939). Es va exiliar, primer a França i després a Londres, on va presidir el Consell Nacional de Catalunya (1941-1945).

Simeó Rabasa i Singla

Els Prats de Rei, 1901 – Mollet del Vallès, 1988. Fou un empresari català, fundador de l'empresa de motocicletes Rabasa-Derbi. L'any 1922 va obrir a Mollet un taller de reparació de bicicletes, que tres anys més tard amplià, amb el seu cunyat, en una nova raó social, Rabasa i Solà, situada a la plaça del Mercadal de Mollet del Vallès. El 1931 bastí una nova factoria a Martorelles, al número 9 de la carretera de Badalona. Entre 1939 i 1941 Simeó Rabasa va ser alcalde de Mollet. L'any 1944, Rabasa constitueix, amb el seu germà Josep Rabasa i Singla i un grup d'inversors, l'empresa Bicicletes Rabasa. Uns anys després construeix el primer velomotor, anomenat SRS, que amb un motor de dos temps, de 48 cc, i una potència de 1,5 CV a 4.500 rpm aconsegueix els 45 km/h. L'any 1950 Bicicletes Rabasa es converteix en Nacional Motor, S.A. i presenta a la Fira de Mostres de Barcelona la motocicleta Derbi, de 250 cc i 9 CV. El nom de Derbi ve de DERivat de BIcicleta, amb que es va donar a conèixer aquest model.

Frederic Rahola i Trèmols

Cadaqués, 1858 – 1919. Economista i polític. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà a Madrid el 1879 amb un treball sobre l'emigració europea als Estats Units. Participà al Congrés Jurídic de Barcelona de 1881 i fou secretari del Congreso Nacional Mercantil, celebrat amb motiu del Quart Centenari de Cristòfor Colom. Del 1890 al 1902 fou secretari general del Foment del Treball Nacional i elaborà els trets generals de les reivindicacions econòmiques dels industrials catalans com a aferrissat proteccionista. El 1898 fou delegat tècnic de Foment del Treball Nacional a la Pau de París, on advocà per mantenir la sobirania espanyola a Filipines. Després defensà l'adopció de mesures radicals per tal d'evitar una crisi de sobreproducció tèxtil, com la recerca de nous mercats americans, la reforma de les lleis aranzelàries i fiscals, la creació d'un banc d'exportació o l'establiment d'un port franc de Barcelona. El 1899 s'oposà als pressupostos de Raimundo Fernández Villaverde, redactà els greuges de Foment del Treball i visità altres països on el tèxtil era matèria important per a les exportacions. El 1901 fundà la revista Mercurio, per tal de fomentar el comerç amb Amèrica, i el 1903 amb Josep Zulueta i Gomis visità Buenos Aires per a promoure l'exportació de productes catalans. Fundà l'Institut d'Estudis Americanistes, convertit el 1911 en Casa d'Amèrica, i fou professor d'estudis americanistes.

Isidoro Roig i Pla

Granollers, 1904 – 1985. Empresari. El seu pare va ser alcalde de Granollers, el 1930, i Isidoro va tenir des de sempre un esperit emprenedor. Brillant estudiant. Obté el permís de conducció el 1936 i dos anys després a la Creu Roja obté el carnet de "camillero práctico". Va ser soci de la Unió de Conductors i Motoristes, de la Unió Liberal i també del casino club de ritme de Granollers. Empresarialment va seguir l'estela deixada per el seu avi, que fundà l'empresa Jabones Roig, el 1880, amb Jabón Sello Rojo i Jabón el Gallo. Posteriorment, comença la comercialització amb el nom de jabones GIOR, fent un joc amb el propi cognom de la família, ja que GIOR és ROIG a l'inrevés. A partir d'aquest moment es passa d'una fabricació manual a una fabricació mecanitzada, sota l'eslògan "con un poco de pasta basta".

Mercedes Sabi Martínez

Masquefa, 1885 - Barcelona, 1963. A conseqüència de la Guerra Civil, es va quedar viuda amb dos fills petits. Llavors, va decidir muntar un modest taller de confecció al jardí de casa seva, al carrer Sant Salvador, en el barri de Gràcia, amb les poques màquines que va poder salvar de la fàbrica del seu marit, destruïda pocs anys abans en un bombardeig. Eren temps en què les dones tenien poques oportunitats laborals i havien de lluitar molt per aconseguir-ne. Fabricava mitjons i samarretes d'alta qualitat, que comercialitzava als millors establiments del nostre país, amb la raó social de Mercedes Sabi, Creaciones en géneros de punto. Van ser anys de molt esforç per les dificultats a obtenir primeres matèries, pels talls d'energia elèctrica i per altres inconvenients de l'època de la postguerra, però va aconseguir arrencar el negoci i assentar uns fonaments molt sòlids, que permetrien que l'empresa ben aviat es consolidés. Més endavant, els seus fills es van incorporar al negoci familiar. En Josep, després de tornar de la lleva del biberó, es va formar en l'àrea comercial. L'Armand ho faria en enginyeria tèxtil; va dissenyar i llimar peça a peça una màquina de tricotar, i la seva aportació de noves idees en dissenys i colorit en la confecció de peces de roba amb un alt nivell de qualitat, va permetre un notable creixement de l'empresa. El 1962 l'empresa va aconseguir la llicència de la marca Lacoste per fabricar i distribuir a Espanya i el 1986 va llançar la marca de moda de disseny Armand Basi. Actualment l'empresa té la seu a Badalona, compta amb més de 500 persones treballant-hi i comercialitza els seus productes a botigues pròpies, franquícies, botigues multimarca i grans magatzems a Espanya i l'estranger.

Tecla Sala Miralpeix

Roda de Ter, 1886 - 1973. Tecla Sala va adquirir el 1913 uns grans edificis industrials a l'Hospitalet de Llobregat, on va ubicar-hi la fàbrica de filatura de cotó aprofitant el salt d'aigua del Canal de la Infanta. A la mort del seu marit, el 1926, serà ella qui la dirigirà. L'any 1930 ja hi treballaven 1.200 persones. Dona de caràcter, amb moltes aptituds empresarials i conviccions religioses, es preocupava per les condicions de vida del seu personal. A la fàbrica hi havia infermeria, economat, servei de dutxes, escola amb biblioteca - on qui ho desitjava hi aprenia a llegir i escriure- i s'hi feien classes de brodats. Amb la Guerra Civil, Tecla Sala s'exilia a França. La fàbrica viu el procés general de col·lectivització obrera. Quan torna, reprèn el seu lideratge empresarial i social. El 1954, la ciutat la nomena filla adoptiva de l'Hospitalet del Llobregat, li atorga la medalla d'or de la ciutat i li dedica un carrer. El 1957 va fer donació del terreny del camp de futbol i de 500.000 pessetes per construir un col·legi, que avui duu el seu nom. A Roda de Ter va fer-se càrrec de la reconstrucció de l'església i de l'Escola-Llar Santa Tecla, on es preparava les noies per als treballs domèstics dotant-les de formació en administració econòmica i humana que els fos útil per a la seva vida en família. També va impulsar la creació del moviment escolta de Catalunya, amb mossèn Antoni Batlle.

Dolors Sala i Vivé

Sant Sadurní d'Anoia, 1889 - 1978. Filla i néta d'especialistes en vins de l'antiga Casa Sala, primera marca exportadora de vins de Sant Sadurní d'Anoia, tenia amplis coneixements d'enologia. Es va casar el 1914 amb en Pere Ferrer Bosch, fill dels Ferrer de la Freixeneda (Alt Penedès) conegut amb el renom de Freixenet, fundant l'empresa de vins escumosos que prendria aquest sobrenom. La Dolors Sala era qui dirigia la part tècnica de l'elaboració del cava mentre el seu marit viatjava arreu del món comercialitzant el producte i posant els fonaments de la marca que avui és la número 9 del Ranking Mundial de la Viticultura de qualitat. Junts van iniciar l'elaboració del cava escumós seguint el mètode de la regió francesa de la Champagne. A la bodega, els encarregats reconeixien el seu talent per a la degustació de vi i també per aconseguir els millors assemblatges, i en particular els de tipus bruts i bruts natures reserva. Ella va ser la primer cavista a treure al mercat un elaborat d'aquest tipus brut reserva en l'anyada 1930. El 1935 el seu cava ja era conegut a Nova Jersei. Dolors Sala era una dona amb visió de futur. Plantejava el desenvolupament de l'empresa a llarg termini, alhora que assentava la producció sobre bases sòlides i dirigia la firma amb mà ferma i idees innovadores. Després de quedar viuda, es va dedicar en cos i ànima a l'empresa de la qual va ser la presidenta fins el dia de la seva mort. Poc temps abans va ser nomenada Enòloga d'honor per la Associació d'Enòlegs Catalans. En memòria seva, els que la succeïren varen crear un cava nature de reserva, elaborat amb les seves vinyes de Mediona, que du per nom “Cuvée D.S.” (Dolors Sala).

Joan Sardà Dexeus

Barcelona, 1910-1995. Doctor en dret. Escriví a L'Opinió, i fou redactor d'Economia i Finances. Fou professor adjunt de ciències econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i vicesecretari de l'Associació de Banquers de Barcelona. Publicà “Els problemes de la banca catalana”, resultat del seu treball a l'Institut d'Investigacions Econòmiques. Col·laborà a la Comissaria de Banca, Borsa i Estalvi, i participà en l'elaboració dels Decrets de s'Agaró. Fou catedràtic d'Economia i Hisenda Pública a Santiago de Compostel·la, professor a la Universitat de Caracas i assessor al Banc Central de Veneçuela, des d'on tingué contacte amb alts tècnics del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial. Director del Servei d'Estudis del Banc d'Espanya, en convertí la Memòria anual en un estudi científic de l'evolució econòmica. És autor de nombrosos llibres, entre ells La crisis monetaria internacional .

Jesús Serra i Santamans

El Pont de Vilomara, 1911 - Barcelona 2005. Va ser un empresari emprenedor que va participar en la creació de diferents empreses, entre les quals es troba Catalana-Occident, que és sens dubte per la que més se'l coneix. El 1947 assumeix la direcció general de la companyia d'assegurances Occidente. El 1959, junt amb el seu germà Antoni Serra i Santamans i un grup d'amics pren el control de Catalana de Seguros i en passa a ocupar la direcció general. L'any 1965, amb la nacionalització de l'assegurança obligatòria dels accidents de treball, ha de cessar temporalment l'activitat d'Asepeyo. L'empresa va traslladar-se el 1971 a Sant Cugat del Vallès, on actualment té encara la seva seu central. De 1979 a 1993 va ser president de la Companyia Española de Crédito y Caución. Va ser president fundador (1964) de l'estació d'esquí de Vaquèira-Beret. El Conselh Generau d'Aran el nomenà Fill Adoptiu de la Val d'Aran per la seva tasca empresarial a la vall i per tot el que va aportar l'estació d'esquí a la zona, convertint-se en un dels motors econòmics més importants de l'Aran. El 1992 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi com a català il·lustre en el camp empresarial.

Miquel Torres i Carbó

1909-1991 Fou un empresari vitícola. Malgrat la crisi provocada en la producció de vi i brandi a la comarca del Penedès durant la guerra civil espanyola (la bodega fou bombardejada) i la segona guerra mundial, va refer la seva empresa familiar, Bodegas Torres (fundada el 1870). Va ampliar les vinyes i va iniciar l'elaboració de vins embotellats, creant les conegudes marques Viña Sol, Gran Viña Sol, Sangre de Toro, Coronas i Viña Esmeralda. També va impulsar definitivament la projecció internacional dels seus vins i brandies quan el 1979, va adquirir un nou celler a la Vall Central de Xile (Curicó), envoltada per un extens vinyer, i el 1983 va adquirir 25 hectàrees de vinyer a Sonoma Valley (Califòrnia). També va construir el celler on avui s'elaboren els vins de chardonnay i pinot noir de Marimar Torres. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Josep Xifré i Casas

Arenys de Mar, 1777 - Barcelona, 1856. Home de negocis, filàntrop i mecenes. Féu una gran fortuna a Cuba i als Estats Units. Quan es retirà a Barcelona, féu bastir les cases del Pla de Palau (1835), anomenades popularment "els Porxos d'en Xifré" i pagà un hospital a Arenys. El seu pare va morir arruinat pels negocis amb Amèrica. El 1789, emigrà a Cuba tot fugint dels creditors que perseguien la família, on trobà un ambient propici a l'especulació comercial i al contraban, activitats que feren augmentar ràpidament la seva fortuna. Posteriorment, ell i el seu gemà Domènec eixugaren els deutes paterns. Comerciant, fabricant de cortits i propietari de plantacions i de vaixells, i explotador de pells, sucre, cafè, aiguardent i rom, consolidà la seva riquesa fent de banquer, sense ser-ho. El 1818 es casà amb una jove hereva d'un ric comerciant americà d'origen irlandès. L'any 1823, els negocis dels Estats Units superaven els de L'Havana, de manera que es traslladà a Nova York, on a més participà en empreses i bancs de renom. Allí, dedicant-se a les finances, va aconseguir reunir una gran fortuna. Tot i el seu desig de tornar a casa, l'adversió de la seva dona vers Barcelona el va mantenir durant un temps donant voltes per balnearis i grans ciutats europees. De tornada, el 1831, va fixar la seva residència a Barcelona. Va ser el català més ric del segle XIX. En aquells moments la seva fortuna era de 120 milions de reals. És per això que es va posar de moda l'expressió "ser més ric que en Xifré".