Casas, Clarà, Dalí, Fortuny, Gaudí, Maillol, Miró, Nonell, Rusiñol i Vayreda opten a convertir-se en un dels 7 savis de Catalunya

L’organització Capital de la Cultura Catalana ha fet públic avui els noms de vint dels vint-i-cinc personatges, de l’àmbit de les arts plàstiques, que després de Setmana Santa es posaran a votació per elegir els 7 savis de Catalunya.
 
Durant tot aquest mes de febrer s’aniran donant a conèixer la resta de candidats que opten a convertir-se en les 7 persones més sàvies de Catalunya, cadascuna de les quals haurà de pertànyer a un dels set àmbits següents: arts plàstiques, llengua i literatura, música i arts escèniques, humanitats, ciències i tecnologia, economia i política.
 
Les candidatures a persona més sàvia de Catalunya, en l’àmbit de les arts plàstiques, són les següents:

- Miquel Blay i Fàbregas - Damià Campeny i Estrany - Ramon Casas i Carbó - Josep Clarà i Ayats - Leandre Cristòfol - Salvador Dalí - Lluís Dalmau - Lluís Domènech i Montaner - Marià Fortuny i Marsal - Pau Gargallo i Catalán

- Antoni Gaudí i Cornet - Josep Llimona i Bruguera - Aristides Maillol - Cèsar Martinell - Joaquim Mir i Trinxet - Joan Miró i Ferrà - Isidre Nonell i Monturiol - Josep Puig i Cadafalch - Santiago Rusiñol i Prats - Joaquim Vayreda i Vila

Fins el 10 de març es poden fer noves aportacions a aquesta llista per arribar a vint-i-cinc personatges que són els que es posaran a votació durant la setmana del 24 al 30 de març vinent. Les aportacions es poden fer a través del correu electrònic: info@ccc.cat

L’elecció dels 7 savis de Catalunya, iniciativa de l’organització Capital de la Cultura Catalana amb la col.laboració de Catalunya Ràdio, pren com a exemple la dels 7 savis de Grècia, denominació donada per la tradició grega a set personatges de l’antiga Grècia (620 – 550 aC), famosos per la seva saviesa, constructors d’un ordre social que fa que la societat avanci pel seny i la intel·ligència. La saviesa és un atribut de l'ésser humà, que li permet prendre decisions justes i equilibrades, i posar el coneixement en acció. La praxis de la saviesa enriqueix la societat i la fa avançar.
 
La campanya dels 7 savis de Catalunya es desenvolupa amb la voluntat de promoure i divulgar el coneixement de les personalitats catalanes que pel seu coneixement i saviesa han influït més en la història de Catalunya.
 
Una vegada elegits els 7 savis de Catalunya, els quals necessàriament seran persones que ja han completat la seva existència vital, durant la vuitena setmana s’elegirà el savi dels savis, que servirà per a posar l’ordre amb el qual es presentaran i promouran posteriorment els 7 savis de Catalunya.
 
Candidatures persona més sàvia de Catalunya en l’àmbit de les arts plàstiques:
 
Miquel Blay i Fàbregas
Olot, 1866 – Madrid, 1936. Escultor. Va ser un gran mestre d'escultors. Introdueix en la seva escultura, amb un naturalisme extrem, tots els elements del modernisme. Va col·laborar amb l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner amb l'escultura “La cançó popular”, col·locada a un angle de la façana del Palau de la Música Catalana a Barcelona, obra totalment modernista. Va fer el seu aprenentatge a l'Escola de Dibuix i Pintura d'Olot. Més tard a Itàlia i França rep una sòlida formació artística. El 1892 rep la primera medalla de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid amb l'obra “Els primers freds” i al 1900 és primera medalla en l'Exposició Universal de París, on li concedeixen el títol de Cavaller de la Legió d'Honor, el 1901. Al 1909 se'l va nomenar acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. L'any 1924 rep el nomenament de director de l'Acadèmia de Belles Arts d'Espanya a Roma.

Damià Campeny i Estrany
Mataró, 1771 – Barcelona, 1855. Escultor. Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, de la qual més tard en seria professor i director de la secció d'escultura. Va treballar al taller de l'escultor Salvador Gurri i Corominas. Obrí el seu propi taller, on va realitzar encàrrecs per a parròquies barcelonines, com Sant Vicenç i Sant Jaume i per a la Cartoixa de Montalegre el Sant Bru. L'any 1797 guanyà una pensió de la Junta de Comerç per anar a Roma, on conegué l'escultor Antoni Canova, i hi visqué durant divuit anys durant els quals treballà al taller del Vaticà i hi realitzà obres com “Hèrcules Farnese” i “Neptú”. Tornà a Barcelona on compaginà la labor de professor a la Llotja, amb la realització d'obres creatives. Fou un dels primers acadèmics de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1850). Ferran VII el distingí amb el títol d'escultor de cambra del Rei. Nomenat acadèmic de San Fernando a Madrid, hom li oferí una plaça de professor, que no acceptà. Fou acadèmic també de l'Escola de Sant Lluís, a Saragossa, i de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Carlos, de València. És l'escultor català més important del Neoclassicisme.

Ramon Casas i Carbó
Barcelona, 1866 – 1932. Pintor i dibuixant. Deixeble de Joan Vicens. El 1882 estudià al taller de Carolus Duran a París. El 1890, amb Rusiñol i Miquel Utrillo, s'instal·là al Moulin de la Galette de Montmartre. Era l'hora del simbolisme i de les harmonies vaporoses en gris de Whistler. Els seus quadres “Plein air” (1891) i “Ball al Moulin de la Galette” (1893) són obres mestres d'aquesta etapa. Des del 1889 exposà cada any a la Sala Parés de Barcelona, amb Rusiñol i Clarasó. De nou a Barcelona, recollí els ressons de les commocions socials amb “Garrot vil”, 1894, “La càrrega”, 1902, primera medalla a l'Exposición Nacional de Bellas Artes del 1904. El 1891 descobrí Sitges, on presidí, amb Rusiñol, les festes modernistes d'El Cau Ferrat. El 1897, amb Rusiñol, Utrillo i Pere Romeu, obrí la cerveseria Els Quatre Gats. El 1898 fundà i sostingué la revista "Els Quatre Gats", substituïda un any després per "Pèl&Ploma", fins el 1903. N'és un altre vessant important la seva activitat en el cartellisme publicitari (Anís del Mono, 1898). El 1899 esdevingué membre de la Societat Internacional de Pintura.
 
Josep Clarà i Ayats
Olot, 1878 – Barcelona, 1958. Escultor. La seva obra és figurativa, sòlida i compacta. Va iniciar la seva formació a l'Escola de Dibuix d'Olot amb el professor Josep Berga i Boix. Més tard, el 1897, va ingressar a l'escola de Belles Arts de Tolosa (Occitània, França). Les seves inquietuds artístiques, i després de guanyar un esment en un concurs, el van fer marxar a París el 1890, on va conèixer Auguste Rodin, el qual va fer que es decidís per l'escultura. Coneix entre altres artistes a l'escultor Aristides Maillol, amb qui mantindrà una gran amistat i una gran afinitat en el sentit de l'escultura, que el farà connectar amb l'estètica que a Catalunya es batejà amb el nom de Noucentisme. Viatges a Londres i sobretot a Itàlia completen la seva formació. Torna a París, on es converteix en un escultor acreditat. Realitza nombroses exposicions en galeries i salons de París, Londres, Berlín, Roma i Barcelona. Es trasllada definitivament el 1932 a Barcelona, on va seguir treballant i exposant fins a la seva mort. Esdevingué membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 1932. La seva darrera escultura fou “Estàtica” (1954-1958).
 
Leandre Cristòfol
Os de Balaguer, 1908 – Lleida, 1998. Escultor. A la dècada del 1930, un dels millors moments de l’escultura catalana, alguns artistes va optar per la figuració i altres es van integrar a l’avantguarda. Només uns pocs varen conrear simultàniament ambdues vessants. Leandre Cristòfol pertany a aquest últim grup, si bé la seva obra més interessant i la que més ha contribuït a situar-ho entre els escultors més destacats de l’època és la que el vincula al surrealisme i l’abstracció per mitjà d’un llenguatge propi, fruit de les investigacions formals i tècniques. La seva participació en l’Exposició logicofobista, celebrada a Barcelona el 1936, va donar sortida a la interessant trajectòria d’aquest artista intuïtiu que, malgrat la escassa repercussió de la seva obra degut a l’allunyament del cercles artístics més actius, va realitzar una producció d’una profunda càrrega poètica a partir del materials efímers.
 
Salvador Dalí
Salvador Domènec Felip Jacint Dalí i Domènech, marquès de Púbol.
Figueres 1904 –1989. Fou pintor, decorador i escriptor empordanès, un dels principals representants del surrealisme. Encara que el seu principal mitjà d'expressió va ser la pintura, també va fer incursions als camps del cinema, l'escultura, la joieria i el teatre, treballant com a dissenyador de vestuari i com a escenògraf. També va escriure alguns llibres. La seva pintura es caracteritza per la meticulositat en el dibuix, una minuciositat gairebé fotogràfica en el tractament dels detalls, la utilització de colors brillants i lluminosos i la representació d'objectes quotidians i imatges en formes compositives insospitades i sorprenents. Dalí va devorar influències de tots els estils artístics que podia trobar i va produir obres que anaven des del classicisme més acadèmic fins a les avantguardes més punteres, unes vegades en obres separades i en altres combinades. La seva obra és coneguda arreu del món. Algunes de les seves obres més populars són “El gran masturbador” (1929), “La persistència de la memòria” (1931), “La panera de pa” (1945) i “La madonna de Port Lligat” (1950), entre moltes altres.
 
Lluís Dalmau
València ?, Barcelona 1460? Pintor gòtic. És una de les figures cabdals del gòtic català que va treballar al servei de la corona durant el regnat d'Alfons el Magnànim. Per encàrrec del rei Alfons IV va fer un viatge a Flandes i unes altres de les Disset Províncies entre 1431 i 1436. Allà va conèixer la pintura flamenca i en especial a Jan van Eyck. Aquest fet fou fonamental per l'arribada de l'estil gòtic internacional a Catalunya i la introducció de la tècnica de la pintura a l'oli. Només se'n conserven dues obres de les quals hi hagi constància documental de l'autoria de Lluís Dalmau. El Retaule de la Mare de Déu dels Consellers (1443-1445), un encàrrec del Consell de Cent per a la capella de la casa de la ciutat, i la taula central del Retaule de Sant Baldiri (1448), per a l'església parroquial de Sant Boi de Llobregat. També se li atribueix la decoració de la volta del nínxol de la tomba Sança Ximenis de Cabrera a la catedral de Barcelona i hi ha documents que proven que va contractar retaules per a Santa Maria del Mar, la capella de Sant Elm i el convent de Santa Clara a Barcelona i un altre a Mataró.
 
Lluís Domènech i Montaner
Barcelona 1850 – 1923. Polític i arquitecte català que va destacar per les seves obres edificades en estil modernista. Va estudiar la carrera d'arquitectura i va ocupar més endavant una càtedra al Col·legi d'Arquitectura de Barcelona. Des d'aquest càrrec va exercir una influència considerable sobre com havia de ser el modernisme a Catalunya. Va escriure un article titulat «En busca d'una arquitectura nacional», publicat a la revista La Renaixença, que marca el camí per a una arquitectura moderna i nacional catalana. Com a arquitecte, Domènech i Montaner va realitzar edificis en els quals es combina una racionalitat estructural amb elements ornamentals extraordinaris, inspirats en els corrents arquitectònics hispanoàrabs i en les línies corbes pròpies del modernisme. En l'actual Museu de Zoologia de Barcelona, construït originalment com a restaurant (Castell dels Tres Dragons) amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, Domènech utilitza estructura de ferro vista i ceràmica, tècnica que més tard, el 1908, perfeccionaria en el Palau de la Música Catalana. Aquest edifici, i els que va projectar posteriorment, incorporen una profusió de mosaics, ceràmiques i vidres policromats, disposats amb exquisida harmonia, que els confereixen un aspecte grandiós. Contràriament a altres arquitectes del modernisme, Domènech i Montaner va tendir amb el pas del temps a realitzar edificis més lleugers, eliminant material en les estructures però mantenint l'ornamentació com a element de primer ordre. Fou membre de l'ara denominada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
 
Marià Fortuny i Marsal
Reus 1838 – Roma 1874. Pintor, gravador i dibuixant. Va passar per l’estudi de Claudi Lorenzale i per La Llotja. El 1857 va guanyar el primer premi de l’Acadèmia de Belles Arts, promogut per la Diputació de Barcelona amb l’obra “Berenguer III al castell de Foix”. Després va anar a Roma on va assistir a l’acadèmia Giggi. L’any 1859 va rebre una comissió de la Diputació de Barcelona per a pintar la guerra d’Àfrica. Als camps de batalla del Marroc va prendre moltes notes per realitzar la gran Batalla de Tetuán (1862-64). El 1865 la Reina Maria Cristina de Borbó li va donar una pensió perquè pintés. Aquest mateix any va iniciar “La Vicaria”, obra amb la que va obtenir un dels més ressonats èxits en l’historia de la pintura. Fortuny va ser un home d’interessos artístics amplis que va reunir una quantitat d’art i objectes exòtics. Un pintor summament minuciós i extraordinàriament destre. En les pintures es veu la perfecció de la seva tècnica i cromatisme que, després d’una estada a Granada, els seus colors lluminosos, que ja va conèixer al Marroc i va intensificar a Itàlia, arriben a ser molt més lliures i nítids.
 
Pau Gargallo i Catalán
Maella, Matarranya, Franja de Ponent, 1881 –  Reus 1934. Escultor deixeble d'Eusebi Arnau. Es va relacionar amb els artistes de Els Quatre Gats. Va col·laborar amb Lluís Domènech i Montaner en treballs escultòrics d'edificis com el Palau de la Música Catalana, l'Hospital de Sant Pau i l'Institut Pere Mata, amb escultures amb pedra i bronze. Al llarg de la seva carrera va mantenir simultàniament dos estils aparentment molt diferents, però en el fons prou relacionats. Un estil clàssic i un estil avantguardista en que experimenta amb la desintegració de l'espai (o sigui, representa formes sense omplir-les de material, com en el cap i el cos del Profeta) i amb nous materials. Les seves escultures més afamades són “Gran ballarina” (1929) i “Gran bacant” (1931). Se'l considera un dels artistes més significatius de l'avantguarda internacional.
 
Antoni Gaudí i Cornet
Reus o Riudoms 1852 –  Barcelona 1926. Arquitecte. Reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de l'arquitectura. La seva contribució a l'arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del modernisme. Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual l'atreien les formes, els colors i la geometria. El 1868 decidí estudiar arquitectura a Barcelona, en una escola dominada pels corrents neoclàssics i romàntics. Així, la seva primera producció arquitectònica oscil·là entre una interpretació dels cànons històrics amb influència oriental i la recuperació d'elements medievals. Essent molt jove li van arribar les primeres comandes procedents del món eclesiàstic i de la burgesia, que sempre serien els seus principals clients. Entre aquests cal destacar l'Associació de Devots de Sant Josep, que li encarregà el temple expiatori de la Sagrada Família i l'industrial Eusebi Güell, el millor client, cabdal protector, que li confià la construcció d'un palau, l'església per a una colònia industrial, uns pavellons per a la seva residència d'estiueig i una ciutat-jardí. Després de morir ell,  la seva obra van entrar en un període d'ostracisme, fins que els corrents avantguardistes i el moviment internacional el van recuperar, presentant-lo com un exemple de modernització i renovació de l'arquitectura del segle XX.
 
Josep Llimona i Bruguera
Barcelona 1864 – 1934. Escultor català. Format a la Llotja, les seves primeres obres van ser acadèmiques. El 1880 guanyà la pensió Fortuny i anà a Roma. Durant la seva estada a Itàlia va rebre la influència de l’escultura renaixentista florentina, però a partir d'una estada a París, influenciat per Auguste Rodin, el seu estil va derivar cap al modernisme. Va fer un treball molt extens, realitzant exposicions a Catalunya, Madrid, París, Brussel·les i Buenos Aires. Va esculpir obra funerària per a panteons de diversos cementiris, destacant “L'Àngel exterminador” al cementiri de Comillas. Va tenir nombrosos encàrrecs per a monuments. Va fundar amb el seu germà, el pintor Joan Llimona i Bruguera, el Cercle Artístic de Sant Lluc l'any 1892. L’any 1914 va crear el seu impressionant “Crist ressuscitat" per a el Rosari monumental de Montserrat en col·laboració amb Gaudí. Va rebre nombroses condecoracions entre las que destaquen les concedides pels governs de França i Itàlia. Va ser també el primer a rebre la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona, l’any 1932, degut a la seva extraordinària labor en el desenvolupament de l’activitat museística.
 
Aristides Maillol
Banyuls de la Marenda, 1861 – 1944. Fou un escultor, pintor i gravador català de l’Estat francès. De ben jove mostra les seves inquietuds artístiques. El 1885 és admès a l’Escola de Belles Arts de París. Fa amistat amb Antoine Bourdelle i Paul Gauguin. Realitza diverses exposicions de tapissos però aquesta activitat li afecta la vista i és per això que es dedica exclusivament a l’escultura, la qual té un caràcter senzill i solemne amb un gran equilibri i sempre emmarcant-les en figures geomètriques, centrant-se en el nu femení. El 1905 li arriba l'èxit al Saló de Tardor, on hi exposa “Mediterrània”. A partir d'aquí, fa exposicions a París, Nova York, Berlín, Chicago, etc.
 
Cèsar Martinell
Valls 1888 – Barcelona 1973. Fou un arquitecte a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme. Com a personatge polifacètic, també fou investigador, divulgador i historiador de l'art. Martinell forma part de la segona generació de mestres de la Renaixença catalana. En la seva arquitectura agrària rep la influència directa de Gaudí, pel que fa a les solucions espacials, i de Domènech i Montaner, pel que fa a les formes i materials. En canvi, la seva arquitectura pública i domèstica s'impregnarà sobretot dels valors noucentistes. Era un gran especialista en construccions agràries, projectant i construint durant la seva vida gairebé 40 cellers i altres construccions agrícoles que es coneixen per la seva magnificència com a les Catedrals del Vi. Són set cellers cooperatius, la majoria dels quals van ser construïts entre els anys 1918 i 1922. Han estat declarats l'any 2002 béns culturals d'interès nacional. Són els de Cornudella de Montsant i Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca i Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa i Pinell de Brai (Terra Alta). El Celler Cooperatiu de Gandesa va ser elegit el 2007 com a una de les set meravelles de Catalunya.
 
Joaquim Mir i Trinxet
Barcelona 1873 – 1940. Pintor. Va formar part de la colla del Safrà (també coneguda com a colla de Sant Martí), un grup d'artistes fundat el 1893 i integrat per Isidre Nonell i Monturiol, Ricard Canals i Llambí, Ramon Pichot i Gironès, Juli Vallmitjana i Colomines i Adrià Gual i Queralt. El 1901 va anar a Mallorca i es va instal.lar al llogaret de Sa Calobra on va fer algunes de les seves millors pintures. Destaca la influència d'aquesta etapa en les pintures murals que va fer per a la casa del seu oncle i mecenes Avel.li Trinxet Casas. El 1903 es va traslladar a Reus per motius de salut i va pintar paisatges de L'Aleixar i Maspujols a partir de 1906. Se'l considera un dels màxims exponents de la pintura immediatament posterior al modernisme.
 
Joan Miró i Ferrà
Barcelona, 1893 – Palma, 1983. Fou un pintor, escultor, gravador i ceramista. Miró fou un dels artistes surrealistes més coneguts. En nombrosos escrits va declarar el seu menyspreu per la pintura tradicional i el desig d'utilitzar altres mètodes d'expressió. Es formà com a pintor a la Llotja i exposà per primer cop a les Galeries Dalmau l’any 1918 on ja es detectà la influència del fauvisme, expressionisme i cubisme, en una època en què Catalunya l’estil imperant era el noucentisme. El 1919 viatjà a París i contactà amb el grup surrealista. El 1920 pintà “La Masia” on es detecta la formulació d’un llenguatge molt personal, en què els objectes són signes de les projeccions personals de l’artista. A partir d’aquí la seva pintura s’allunya cada vegada més de la figuració  ja que seguint les teories surrealistes portà les coses com les sentia, obtenint un gran èxit. Entre 1930-35 es concentrà en l’escultura i el collage. Després d’exiliar-se durant la guerra, el 1941 arribà a Mallorca on assumeix la plena maduresa pictòrica continuant elaborant un llenguatge basat en signes: la lluna, la dona, l’ocell, etc. Entre els molts premis rebuts per Joan Miró cal destacar el Gran Premi de Gravat de la Biennal de Venècia de l'any 1954, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya el 1978, i la Medalla d'Or de les Belles Arts l'any 1980.
 
Isidre Nonell i Monturiol
Barcelona 1872 – 1911. Pintor bàsicament autodidacta. Malgrat això, va ser alumne de Josep Mirabent, de l'Acadèmia Martínez Altès, i de Lluís Graner. També va ser alumne de la Llotja a Barcelona. El treball de Nonell es caracteritza en la seva joventut per l'alegria i la riquesa de colors, juntament amb una estètica sòbria però intensa inspirada en el Modernisme i en l’Impressionisme. Formà part de la Colla del safrà entre els anys 1893 i 1896. Nonell es va interessar sempre per la gent marginal, solitària, malalta, dones gitanes i altre gent de baixa extracció social en actituds de tristesa, la cara oposada a la societat burgesa, generant d'aquesta manera la incomprensió i rebuig dels que podien ser els seus potencials clients. L'any 1887 va anar a Paris on va rebre una forta influència de l’impressionisme.  Nonell va ser també un excel·lent dibuixant. Fora del seu àmbit d’expressió habitual, també va col·laborar amb el setmanari satíric "Papitu" a partir de 1908.
 
Josep Puig i Cadafalch
Mataró, 1867 – Barcelona, 1956. Estudià arquitectura i es doctorà en ciències exactes. Professor dels Estudis Universitaris Catalans, fou doctor honoris causa per les universitats de Barcelona, París, Friburg i Tolosa. Presidí el Centre Escolar Catalanista. Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa, i pertanyé a la Lliga de Catalunya. Fou membre del Patronat de la Biblioteca de Catalunya i president dels Jocs Florals de Barcelona (1935). Col·laborà a La Renaixença i a La Veu de Catalunya. Fou cofundador de la Lliga Regionalista i membre del Comitè d’Acció Política d’aquest partit. Fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts i diputat provincial de Barcelona. Presidí la Mancomunitat de Catalunya, després de Prat de la Riba, i fins al cop d’estat de Primo de Rivera. Va ser president de l’Institut d’Estudis Catalans de forma intermitent des de 1922 i fins a la seva mort.
 
Santiago Rusiñol i Prats
Barcelona 1861 – Aranjuez, 1931. Com a pintor fou deixeble de Tomàs Moragas, malgrat l'oposició familiar que el volia apartar de l'art. Exposà obres a la Sala Parés des del 1874 i deu anys després participà a l'exposició inaugural de la nova Sala Parés. D'aquella primera etapa sobresurt “Port de Barcelona” (Sitges, Maricel). Se sentí particularment atret pel naturalisme plàcid de Joaquim Vayreda. Féu el seu primer viatge a París (1888) amb Enric Clarasó, però no s'hi instal·là fins l'any següent. S'establí a Montmartre i esdevingué inseparable de Ramon Casas en una etapa en què l'art de tots dos s'assembla força sota la influència de Degas, Whistler i l'estampa japonesa. El 1890 exposà juntament amb Casas i Clarasó a la sala Parés el què significà la introducció a Catalunya d’un art que per la seva modernitat fou designat per la crítica amb el nom de modernisme i que se centra en figures, temes quotidians i del paisatge de Montmartre. Vers 1894-95, influït pel prerafaelisme, derivà cap al simbolisme (La Pintura, La Música i La Poesia, El Cau Ferrat), tendència que arran del seu viatge a Granada centrà en la temàtica de jardins que continuà a Madrid, als jardins d’Aranjuez. Rusiñol va participar a les tertúlies dels Quatre Gats. Entre el anys 1892-99 va celebrar les Festes Modernistes. L’any 1908 va guanya la medalla de l’exposició nacional de Madrid.
 
Joaquim Vayreda i Vila  
Girona 1843 – Olot 1894. Un dels més destacats paisatgistes catalans del segle XIX. Va estudiar dibuix a Girona, a l'Escola de Belles Arts d'Olot i a Barcelona. Coneix a Martí Alsina, al taller del qual col·laborà. Al 1868 s'estableix a Olot, on crearà una Escola d'Olot, dedicada al paisatge. Entre 1871 i 1874 resideix a l’exili a França a causa de la Tercera guerra carlina. De retorn a Olot, ocupa el càrrec de diputat provincial de Girona, al mateix temps que arriba a cert èxit com a pintor. En els seus inicis es va dedicar a temàtica religiosa i costumista. És posteriorment quan es dedicà al paisatge. Se’l considera precursor de la pintura d'avantguarda. Als seus Paisatges d'Olot es mostra com una espècie de Camille Corot català, especialment després d'haver conegut l'Escola de Barbizon a França. Predominen els marrons, ocres, verds i tons terra. Entre les seves obres més destacades trobem “Els primers pantalons” o “La sega”.
 
La Capital de la Cultura Catalana s'adreça a tot el domini lingüístic i cultural català. Té com objectius els de contribuir a ampliar la difusió, l'ús i el prestigi social de la llengua i cultura catalanes, incrementar la cohesió cultural dels territoris de llengua i cultura catalanes i promocionar i projectar el municipi designat com a Capital de la Cultura Catalana, tant a l'interior com a l'exterior.
 
Les ciutats de Banyoles 2004, Esparreguera 2005, Amposta 2006, Lleida 2007, Perpinyà 2008 i Figueres 2009 són els municipis designats fins ara com a Capital de la Cultura Catalana.
 
L'Organització Capital de la Cultura Catalana, entitat independent de la societat civil creada el 1998, que presideix Xavier Tudela, és membre del Bureau Internacional de Capitals Culturals. El Parlament de Catalunya va donar suport a la Capital de la Cultura Catalana, per unanimitat de tots els grups parlamentaris, en data 25 de març de 2004.
 
D'altra banda, aquesta organització està duent a terme també enguany tres campanyes de dinamització i promoció cultural. Són: Euroculture 50, elecció dels cinquanta personatges que més han influït en la cultura europea; els 7 savis de Catalunya i l’Inventari Papirològic català.
 
L’any 2007 va desenvolupar la campanya d’elecció i promoció de les 7 meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya. Són: la Sagrada Família de Barcelona; el conjunt monumental del Turó de la Seu Vella de Lleida; el conjunt arqueològic de Tàrraco; el centre històric de Vic; la catedral de Girona; el monestir de Sant Miquel de Cuixà, i el Celler Cooperatiu de Gandesa.

04-02-2008